23/02/2021

La nena interior

2 min

La mare, quan era petita, imaginava que caminava mar endins i a cada pas que feia creixia un metre, de manera que el cap sempre sortia de l’aigua encara que caminés pel fons al bell mig de l’Atlàntic. I en arribar a l’altra riba era una immensa geganta despullada i de cada orella portava penjat, com a arracada, un vaixell de blanques veles. I als bel·licosos habitants d’aquelles terres els deia: “Si no pareu de fer la guerra, trepitjaré la vostra ciutat!”

La mare, quan era petita, a les nits d’estiu s’estirava panxa enlaire amb els seus germans al terrat de casa seva: "Aviam qui veu una estrella fugaç!” I queien, i queien. “Mira, una!” “Allà n'hi ha una altra!” Vaig comprendre més tard que això hauria passat cap al dotze d’agost i vaig haver d’esperar mig segle per veure, jo també, les meves estrelles. 

La mare, quan era petita, al pati de l’escola cantava amb altres nenes: “Desde pequeñita me quedé un poco resentida de este pie...” De vegades, amb les seves amigues no sabien de què parlar i creien notar que un altre grup de noies (aquelles presumides!) les miraven i reien, potser dient: “Mira aquelles pàmfiles, són unes avorrides, no saben de què parlar”. I aleshores, per dissimular, començaven a comptar amb teatral entonació i gesticulant: “Un, dos, tres”. “Quatre, ciiiinc?” “Sis, set, vuit, nou. Deu!” “Onze!”

Quan al cinema els germans Marx van cridar “¡Más madera, más madera!” per alimentar la caldera de la seva locomotora, tota la sala va riure. Tothom coneixia les set germanes Madera; una anava a classe amb la meva mare. 

La geganta no va poder evitar la guerra. No van arribar els seus terrors a la seva illa llunyana, però sí les seves penúries. Les bosses que havien contingut arròs o farina s’obrien amb cura i el paper d’estrassa servia per fer els deures, tots els germans junts a la llum d’una única espelma. 

Aquestes i altres coses m’explicava la mare, i la meva ment va suplir els detalls, de tal manera que ara no recordo les seves paraules, sinó les escenes i situacions, els crits i els riures i la llum i la negra nit i aquelles arracades amb les veles al vent. Ni en la forma ni en la intensitat són aquests records diferents dels records de la meva pròpia infantesa. I és així com la mare viu ara dins meu, no sols com a dona que cuida i conforta, sinó també com a nena que juga i somia. 

stats