LA PITJOR MARE DEL MÓN

La transformació de l’Elastigirl

L’enyor que sento per l’estiu és tan fort que encara em trobo mantenint converses sobre les vacances. La darrera ha sigut amb la Júlia, la farmacèutica, que m’explica que l’únic que no s’ha atrevit a fer sola amb les dues bessones de quatre anys i el nadó és anar a la platja. Em diu que li falten braços. Jo me la miro i li detecto aquells braços elàstics que tenia jo, ara fa... quatre o cinc anys. No és una elasticitat física, sinó espiritual i pràctica que em permetia arribar a tot arreu. A tot arreu. Fins i tot, superats els dubtes, a decidir-me a anar a la platja tota sola amb els tres menors d’edat a càrrec (MEC), cosa que estic convençuda que la Júlia també acabarà fent.

Quan van estrenar la pel·lícula Els increïbles, vaig quedar fascinada per la gran punteria a l’hora de crear el personatge de la progenitora de la família, l’Elastigirl. Els seus dos braços eren capaços d’abastar l’inabastable i, alhora, d’acariciar, empènyer, furgar, cuinar, buscar mitjons perduts, etc. La identificació que vaig sentir amb ella va ser brutal. Aquella dona era jo! I, de fet, ho vaig ser durant molts anys i la maquineta que activava el mecanisme d’allargament de braços va funcionar a la perfecció. Era capaç de banyar els MEC alhora que anava i venia de la cuina per preparar sopars; també desincrustava algun MEC de la pantalla de la tele, espollava caps, llegia contes, untava culs de crema, tornava a desincrustar un MEC de la pantalla del televisor, arribava a temps per apagar el foc i que el sopar no se socarrimés, tornava a desincrustar un MEC de la pantalla del televisor i en rescatava un altre de l’aigua, just a temps d’evitar que acabés mutant en pansa gegant.

Fins que va arribar un moment en què no va fer tanta falta, i a poc a poc, l’elasticitat va donar pas a uns altres dots també interessants: l’endinyament (altrament conegut com a delegació de tasques), el garratibament (altrament conegut com la immobilitat de braços voluntària) o l’obsolescència programada (altrament coneguda com el fenomen JNC, Ja No Cal).

Ara procuro tenir els braços en guaret. O això penso jo, fins que ve algú a casa i em veu cuinar i executar més de tres tasques alhora i posa una cara entre d’admiració i d’horror davant la meva activitat. Llavors m’aturo i li ofereixo insistentment que m’ajudi. És el resultat de la transformació d’Elastigirl a Barrudagirl. I funciona.