L’EXPLORADOR REPRIMIT

Som la mirada dels altres

Miro d’ajudar la Bruna a aclarir-se. Ja té quinze anys i acaba l’ESO. Fa temps, però, que se sent sola, potser exclosa. Els seus amics i amigues formen dos grups i creu que no pertany a cap, potser pot anar amb tots dos però hi està de més. Ningú li truca per sortir i ella no s’atreveix a trucar-los. Han fet molta vida escolar junts, des de ben petits, però... a poc a poc tot va sent diferent. No s’ha produït cap accident vital trencador, ha tingut èxit a l’escola i fa projectes de continuïtat. Què ha canviat? Què ha cristal·litzat finalment?

La Bruna és d’aquí però va néixer biològicament com a oriental i a l’Orient, i ara és una preciosa adolescent que no pot impedir ser mirada com a xinesa. Podem dir que sempre havia sigut una més a la classe, fins que algú va començar a destacar la seva singularitat. Quan van iniciar l’adolescència i cadascú volia ser únic però igual als que eren com ell, tothom va passar a ser, cada vegada més, la mirada que rebia dels iguals, la mirada que acceptava o que diferenciava. Ara són mirades que diuen “Tu no ets dels nostres”. I la Bruna va haver d’iniciar la recerca de respostes al seu sentiment de no saber d’on era i no poder continuar sent una més. La Bruna em recorda com la nostra societat s’ha anat fent més mestissa i com no hem educat per sentir que l’horitzó humà que envolta tot adolescent té molts colors. No hem insistit que ja ningú d’ells i elles es podrà construir sense barrejar orígens, fesomies, explicacions vitals, referències religioses i culturals diverses.

Acabo la setmana compartint l’experiència d’una mirada més dura. Un mestre m’explica que aquest curs tenia a la seva classe un nen de deu anys, del qual ni sabia, ni tenia per què saber, que era familiar d’un dels joves morts que van participar en els atemptats de Barcelona. Va formar i canviar en diferents moments els grups de classe. Un dia va rebre la visita d’una mare enfadada perquè estava fent mal a la seva filla. Assenyalava la desconeguda relació familiar de l’alumne i exigia un canvi de taula. La seva filla no podia continuar asseguda al seu costat. El seu alumne només té deu anys però ja fa mesos que rep permanentment la mirada soterrada d’una comunitat que el condemna a anar-se construint com a perill per a qui segui al seu costat. Adults i infants van etiquetant a qui mai hauria de ser dels nostres i no acabarà sent dels nostres.