Qui m’ho havia de dir
Qui m’ho havia de dir, ara fa un any, que ara l'ex major d’edat a càrrec (MEC) número 1 acabaria convertida en la major d’edat semiacàrrec (MES), compartint pis amb un parell d’amics, feliç de la vida. O que el MEC número 2 ara tindria parella. I la MES número 1, també. I que en algunes celebracions familiars ja seríem dues persones més. I tampoc hauria pogut endevinar que el menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 seria un company de pis madur i immillorable, ara que la MEC número 1 ja és MES i que el MEC número 2 hi és però fa la seva.
De la mateixa manera, ara fa deu anys, qui m’ho havia de dir que m’hauria divorciat i que estaria més feliç que un anís. Que la vida familiar hauria canviat tant i sense traumes. Que en fer el pas res es va malmetre i la càrrega que portava del pes de sostenir-ho tot, doncs ara ja no tant, i que respiro en companyia d’uns MEC i una MES igualment feliços com anissos. Que aquell fantasma que tenia de responsabilitat d’enfonsar la família era absurd. I que per sort, quan em vaig llançar a la piscina, tot aniria bé. No de forma senzilla i immediata. Però que, al capdavall, tot aniria més que molt bé.
I fa vint anys, qui m’ho havia de dir que tot just acabava de tenir el MEC número 2 i pensava a tancar la barraqueta maternal, quatre anys després, i empesa per la lucidesa de la mort imminent del meu pare, em decidiria a tenir el MEC número 3, una de les millors decisions de la meva vida. I que seria progenitora imperfecta de família nombrosa. Que en molts moments estaria a punt d’autodenunciar-me com a progenitora irresponsable, convençuda que havia sobreestimat la meva capacitat de feina i resistència al capdavant d’aquests tres MEC. Però que trobaria una solució feliç en forma d’aquests escrits i aquest títol salvador de "la pitjor mare del món".
I ara que tot l’abecedari del covid ens està assetjant i tot s’embolica, em resisteixo a abandonar el meu optimisme realista militant. Per això em miro aquest any a punt d’estrenar i em dic que no sé què em portarà, però que n’espero meravelles. I espero que per a tots vosaltres també. No soc ximple. Sé que algun disgust ens tocarà de ple. I què. Les meravelles seran millors i més intenses. Feliç 2022! Malgrat tot.
