Són dos quarts de set del matí i soc davant els fogons. Si em coneguéssiu una mica, només una miqueta, sabríeu que només una raó molt poderosa pot despertar en mi aquest fervor culinari tan matiner. Ho reconec, no m’ha agradat mai cuinar. Mai he gaudit del suposat plaer que et dona passar-te dues hores a la cuina per fer un plat que serà cruspit com a molt en deu minuts. Potser per això, per la meva manca de vocació, les meves receptes són pura cuina de supervivència.

Sé bullir pasta, faig un pa amb tomàquet per llepar-se’n els dits, em surten unes amanides de colors vius, molt pictòriques, i poca cosa més. No sé fer magdalenes ni pastissos de plàtan, tot i que me’ls sé menjar a cremadent. La sopa la faig aigualida i l’arròs em surt o massa dur o ben covat; la carn se’m socarrima i el peix em queda sempre cru per dintre.

Però avui estic sol, la meva dona és a Tarragona i tinc la custòdia d’un sac d’ossos de tretze anys. No és que m’amoïni gaire, el nen menja molt i jo a la seva edat també marcava costelles amb total alegria. No, el problema no és el pes, és que no dina. Ep, i no pas perquè no vulgui. Segons em diu, els seus companys de classe dediquen tant de temps a dinar com a enllustrar-se les sabates, o sigui gens. “N’estic fart de ser l’únic gamarús que dina al menjador mitja hora llarga mentre tots els meus amics són al pati jugant!”, em diu ben enfadat. I és que aquí a Anglaterra això d’entaular-se per dinar sembla que està molt mal vist. Amb un tall de pizza fred, un cupcake o un sandwich de pernil i formatge ja ho tenen fet, no fos cas que s’ennueguin de tanta ingestió compulsiva.

Sabent això, ja no em sorprèn com m’arriba quan torna de classe, pobre, amb més gana que el gos del Pinyol, gairebé empalmant el berenar amb el sopar, que a les set del vespre li sonen tan fort els budells que hem d’apujar el volum del televisor per sentir les notícies.

Ara són tres quarts de set i la cuina fot una pudor de béicon i mongetes que se sent des del mateix Big Ben. El nen ja va uniformat i sembla que amb la panxa prou plena. Em fa un petó ple de calories i marxa ben carregat de deures a mig fer, entomant la grisor del matí amb una flegma purament britànica.

Jo, en canvi, si no us fa res, em sembla que avui esmorzaré una mica més tard. Ara mateix tinc la panxa ben regirada.