25/06/2016

Fer l’animal

2 min

Sempre m’ha fascinat la dualitat de rols entre la meva companya i jo a l’hora de fer de pares. Vull dir que malgrat aquesta voluntat d’intercanviar-nos els papers i de fer de tot quan cal, cadascú de nosaltres ha acabat especialitzant-se de manera gairebé instintiva, sense haver-ho hagut de parlar o pactar abans. I que consti que no estic parlant de coses prosaiques com exigir que s’acabi el plat de macarrons, renyar-lo perquè porta massa estona amorrat a la tauleta, recordar-li que fa dos dies bons que no truca als avis o assegurar-se que s’ha rentat les dents abans d’anar a dormir. No, tot això ho fem de manera aleatòria, depenent senzillament de qui l’enxampa primer. No, jo parlo d’aspectes intangibles, d’aquells que s’han assentat en la nostra quotidianitat sense fer gaire soroll però de manera permanent.

Parlo de com s’arrauleix a la falda de sa mare quan està pioc o senzillament té un dia malenconiós. Com s’esmuny en el nostre llit a mitja nit i la busca aferrant-se al seu cos com si encara tingués tres anys. O com la crida amb la veu espantada quan se’ns perd als grans magatzems perquè s’ha quedat encantat davant un mirall assajant un nou pas de ball. A mi també em crida quan sent sorolls estranys a la seva habitació -i em fa pentinar tots els racons per si s’hi amaga algun monstre- o quan aconsegueix passar de nivell jugant al videojoc de torn. Però, per norma general, el meu marrec se m’arrecera quan té ganes de brega, quan té el moment juganer i necessita cremar calories, quan el cos li demana una mica de guerra i no té cap company de classe per fer-ne una de ben sonada. Per això fem un gran tàndem quan es tracta d’empaitar-nos pel passadís o jugar a tenis-globus amb el sofà. I sobretot sóc el seu rival despietat quan fem la gran final del torneig de les arts marcials. No cal que us digui que això em provoca acabar sempre amb un blau a la cama o un nyanyo al cap. Després me’n vaig al sofà i em queixo a la meva dona. “Tu t’emportes tots els petons i en canvi jo em quedo amb totes les garrotades. No hi ha dret”. I ella em mira sense dir res perquè no cal, ja sé què em diu. M’està dient que no em queixi, que en el fons m’ho passo més bé jo que el nen fent l’animal. I té raó. Com gairebé sempre, té raó.

stats