L’agonia del català
Fa anys que dic que els meus alumnes, entre ells, no parlen mai en català. Fa anys (i en duc quinze com a docent) que tinc alumnes que a la meva classe de català no han parlat mai en català. Fa temps que avaluo generacions d’adolescents que no tenen cap mena de vincle afectiu amb la llengua catalana, ans al contrari. Fa molt de temps que dic en veu alta i per escrit que això té un futur gris per no dir negre, i que ens hi va la llengua pròpia del territori. Que ens ho juguem tot en un parell de generacions, a molt estirar.
Quan he mostrat la meva preocupació sempre m’he trobat persones que em diuen que en faig un gra massa, que el català ha sobreviscut a les situacions més adverses i que no morirà mai. Normalment aquestes persones no treballen fent de professors de català en instituts del Vallès, del Maresme o de Barcelona.
Si pateixo pel futur de la llengua és per moltes raons. La primera és perquè és la meva llengua materna, tot i que part de la meva família té els orígens a Extremadura i a Castella. A ningú li agrada que la llengua amb la qual pensa s’extingeixi lentament. La segona és perquè és la meva feina. Soc professor de llengua i literatura catalanes. Per cert, la borsa d’interins està buida i cada vegada omplim les aules amb persones que treballen amb molt bona voluntat però no són professionals de l’assignatura perquè no han fet la carrera de filologia.
La mort d’una llengua també arrossega a l’oblit una cultura i una manera d’entendre el món. L’agonia del català contrasta, perversament, amb les constants i persistents envestides perquè caigui la immersió lingüística a les aules. Els que la volen fulminar és evident que no estimen la llengua catalana i m’hi jugaria un pèsol que no en parlen gaires, de llengües. Tampoc saben que la immersió lingüística és una quimera que no està servint per salvaguardar la llengua. Les intencions són evidents, i més ara que han sortit estadístiques molt preocupants sobre l’ús del català entre els joves.
La recepta per salvar la llengua no ha de passar exclusivament per les aules. El millor que podem fer és usar-la tant com puguem i en circumstàncies en què fins ara no ens hi atrevíem. Si no fem que el català sigui útil no sobreviurà. Les llengües no se salven només pel sentiment, sinó per la utilitat. També cal fer un pas polític valent, perquè el català mai sigui un problema, sinó una oportunitat.
