BarcelonaDe tant en tant llegeixo articles en els quals es parla d’un estil de criança més conscient, més respectuós i, a vegades, m’endinso una estona a llegir-ne els comentaris, però confessaré que sempre acaba sent una mala idea fer-ho. M’explico. Per una banda m’entristeix enormement veure com, en el món digital, moltes persones es permeten unes faltes de respecte que, de ben segur, no es permetrien si tinguessin al davant la persona que ha escrit l’article o la persona entrevistada.
Però no vull parlar-te d’això, vull parlar-te del tipus de comentaris que trobo en articles que parlen concretament de criança respectuosa. I és que sempre en trobo que diuen que si som una generació de pares i mares que som massa permissius, que si no sabem posar límits, que si aguantem massa tonteries dels nostres infants, que si estem criant una generació entre núvols de cotó...
Creu-me que hi he donat moltes voltes i, finalment, he arribat a una conclusió: la paraula respectuosa remou coses.
Sento que el que molesta és que, qui no se sent identificat, identificada, amb el concepte criança respectuosa la sent com un atac personal a la seva manera d’haver criat o d’estar criant: “M’estàs dient que jo no respecto els meus infants? Com t’atreveixes!”.
Sense ser jo portaveu de res, sí que sé que el que envolta el concepte de criança respectuosa no té res a veure amb falta de límits ni amb permissivitats exagerades. Ni tampoc vol dir que es respectin i acatin totes les voluntats i desitjos de l’infant. No, no va per aquí la cosa.
Una criança respectuosa vol dir posar límits (i tant que sí!) però fer-ho validant les emocions de la criatura, fer la distinció que els límits els posem a la conducta, no a les emocions. Vol dir tractar amb respecte evitant crits innecessaris o càstigs, ser conscient que les situacions conflictives poden resoldre’s diferent.
Què vol dir validar emocions?
I també vol dir entendre que, dintre del pack que és fer de mare o de pare en el qual trobem aspectes com posar límits, validar emocions, oferir aprenentatges, potenciar l’autonomia i brindar-los tot l’afecte del món perquè ara ja sabem que és de tota aquesta combinació d’on neix una bona autoestima i un bon benestar emocional, saps que les criatures es mereixen respecte igual que qualsevol altra persona. Que si no m’enfado amb la meva amiga si ve a casa i trenca una tassa, no té cap sentit que m’enfadi si li passa a la meva filla; que si el meu germà m’explica una cosa plorant i jo faig silenci i li dono el meu suport, quan ho faci el meu fill faré el mateix i no li diré “vinga, va, no n’hi ha per a tant”; que de la mateixa manera que no considero correcte escridassar la meva parella (i busco maneres més assertives de comunicar-me), tampoc escridassaré els meus fills.
Que això no vol dir tractar els infants com a persones adultes, però sí que vol dir tractar-los com a persones. Que si el benestar emocional hi està en joc, tot estil de criança que hi aposti, tingui el nom que tingui, benvingut sigui.
*Psicòloga especialista en gestió i acompanyament emocional infantil i familiar