Quan triguem a dir la paraula clau?

Hi una paraula que és un indicador excel·lent no tan sols de la capacitat d’escoltar sinó també de fins a quin punt ens interessa el nostre interlocutor o interlocutora. Abans de desvelar-la, permeteu-me unes preguntes. ¿Converseu a vegades amb persones que acaparen tot el temps o l’atenció i amb prou feines podeu explicar res vostre? ¿Us heu trobat que en una reunió familiar o d’amics es tracta un tema que coneixeu a fons i no heu pogut dir ni piu? Si us ha passat o us passa sovint, pot voler dir que sou persones que us agrada escoltar i que sabeu escoltar. Potser també que sou força prudents, fins i tot un xic tímides. Però el que és segur del tot és que ningú deu haver pronunciat la paraula clau a la qual em refereixo.

¿Teniu alguna pista de quina pot ser? Està basada en un experiment que feia la soprano americana Allison Charney, anomenat Test de les cites. Quan quedava o es trobava amb una persona i començaven a conversar, comptava el temps que transcorria fins que l’altre li formulava una pregunta amb la paraula tu. Aquesta és la paraula clau: tu. Daniel Goleman revela que Charney li va explicar que quan va conèixer el que acabaria sent el seu marit no va tenir temps ni de posar en marxa el cronòmetre.

La paraula tu, o la paraula vosaltres -quan ens dirigim a dues o més persones-és essencial perquè valida plenament els altres com a interlocutors i confereix a la conversa la dimensió de veritable intercanvi. Posa de manifest que ens importa de debò la persona que tenim al davant, que la tenim en compte i que ens interessa escoltar-la.

Aquest tu va força més enllà de la fórmula ritual d’inici de moltes converses. No es limita, quan ens pregunten “com estàs?”, a respondre: “Jo molt bé. I tu?” Implica que quan diem “jo penso, jo necessito, jo prefereixo...”, ens interessa també “tu què penses, tu què necessites, tu què prefereixes?”. Quan diem “a mi m’agradaria o jo proposo...”, preguntem també “a tu què t’agradaria o tu què proposes?”. Quan diem “a mi em sembla”, volem saber també “a tu, o a vosaltres, què us sembla?” Proveu-ho i ho veureu. Són pràctiques de bona escolta que ajuden a millorar la comunicació en la parella, entre pares i fills, mestres i alumnes, famílies i mestres, amics i companys de feina, en qualsevol àmbit.