Un jardí ple d’arcs i fletxes
Aquests dies he fet d’avi -poquet-, i el meu net de cinc anys i jo hem anat a buscar tiges, branques d’avellaner i plomes d’oca per fer arcs i fletxes. M’ho ha demanat ell. No és que jo vulgui projectar en ell la meva infantesa. Aquest estiu, amb la seva colla, s’han fet una cabana. Però no m’ha volgut ensenyar el lloc secret on és. Ara tinc el jardí de casa ple de fletxes escampades. És una alegria.
Hi havia una infantesa sense electrònica. Com a molt, amb l’electrònica sense virtualitat dels trens elèctrics i de l’escalèxtric. Les criatures jugàvem a comprar i vendre llavors, fulles esmicolades i tronquets que simulaven els queviures, i les monedes de curs legal eren petxines o palets de riera. Ens fèiem arcs i fletxes d’avellaner, tiradors de boix amb càmeres de bicicleta i bocins de cuir que trèiem de la marca d’alguns texans. Ens fèiem pistoletes amb agulles d’estendre la roba i ballestes que projectaven els ganxets que pispàvem a les cortines de les botigues. Jugàvem a futbol amb xapes de refresc. En lloc de construir ciutats virtuals i fer-les entrar en guerra, les construíem amb Lego i, a l’estiu, ens fèiem cabanes al bosc i hi havia guerres més o menys amistoses entre els estiuejants i els del poble.
Mig segle després hi ha una nova tendència a allunyar les criatures de la virtualitat fins a una certa edat, inclosa la tele i el vídeo. Ho veiem aquí, i precisament entre els pares amb més formació acadèmica i, molt especialment, entre els que treballen en les noves tecnologies. Ho veiem a Califòrnia, amb les escoles sense ordinadors ni pantalles on porta els fills l’elit de les noves tecnologies. No es tracta d’una nova ortodòxia preindustrial, com la dels amish o els hassídics, sinó de pur sentit comú. Les criatures han de construir i desconstruir coses reals abans d’entrar en la virtualitat. Jugar amb un gos més que amb un mòbil. La tele i els jocs del mòbil no són res més que eines per treure’s els nens de sobre. Per engabiar-los en la virtualitat. De vegades, a les terrasses, estic temptat de comentar irònicament als pares d’alguna taula propera: “Vigileu, que em sembla que el vostre fill us ha pres el mòbil i està jugant!”. Què em dirien? Que ja ho saben?
El repte consisteix a saber mantenir les criatures, més enllà de l’estiu, en el món de les coses que es poden tocar. I encara és més repte si hi ha quarantenes i confinaments. Esperem que no! Que tinguem sort!
