NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Qui vol jugar a...?

Al meu article de Reis vaig demanar 20 verbs per regalar-nos-els i viure’ls durant el 2020. Una persona em va dir que havia trobat a faltar un verb. La persona era l’Oriol Comas, director de festivals i fires de jocs, autor de jocs i personatge en dues novel·les de Màrius Serra (La novel·la de Sant Jordi i Jugar-s’hi la vida). El verb era, evidentment, jugar.

L’Oriol tenia tota la raó. Quan un infant juga crea, inventa, representa, explora, descobreix, s’exercita, experimenta, s’expressa, es comunica, estableix relacions socials, desenvolupa actituds de constància, busca satisfaccions i domina neguits. Jugar ens fa més humans, més persones, més amics, més família. Jugar ens fa créixer i ens fa millors. I, sobretot, és divertit. Com aquell dia que vaig sentir dos nens en una estructura de plàstic d’un parc. Un deia: “Señoras y señores, hay una bomba en el avión, pero que no cunda el pánico” i l’altre afegia, trencant la tranquil·litat: “¡El pánico ya funde! ¡Se está fundiendo!” Allà hi era tot: representació, expressió, invenció, relació… i creativitat lingüística!

En Màrius Serra li fa dir a l’Oriol Comas personatge-persona que “per a un jugador, fer trampes és intolerable”. Aquest també és un ensenyament important del joc: els infants comparteixen unes regles, les discuteixen, arriben a acords… i coneixen qui no les compleix i l’eviten o l’expulsen del joc. El meu avi Juan era molt mal perdedor. Molt. Les poques vegades que jo el guanyava a les dames s’enfadava: “Pero, a ver, ¿cómo es esto? ¿Tú dónde estabas? ¿Qué ficha has movido?” De petit jo també era molt mal perdedor… fins que vaig adonar-me (el joc m’ho va ensenyar ) que una mica d’indiferència sobre el resultat em feia jugar millor i guanyar més sovint.

A casa hem viscut alguns rituals de joc familiar: durant una temporada els diumenges a la nit sopàvem biquinis tot jugant al mahjong (en una versió, segur, força herètica ) abans de mirar Poirot a la tele. Grans moments. Ja us ho he dit: jugar fa família.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: afegiu jugar a la llista de 20 verbs, i jugueu amb els vostres fills, nebots, nets, alumnes. Hi ha bons motius per fer-ho… però no us calen motius, perquè, com afirma l’Oriol Comas, el millor de jugar és… jugar per jugar!