L’EXPLORADOR REPRIMIT

Les idees neixen de compartir

Acabo l’any lluny, a Còrdova. Com sempre que torno a aquesta ciutat passejo pel pont romà i, al final, a la torre de Calahorra, entro a escoltar la teatralització d’un meravellós diàleg (amb les paraules que ells van escriure) entre Averroes, Maimònides, Ibn Arabi i Alfons X el Savi. Quatre personatges de fa nou-cents anys que, en temps convulsos, es neguen a definir com a incompatibles les religions, les pàtries, els homes i les dones, els territoris. En faig el meu particular resum recordant que, d’aquí uns dies, hauré d’escriure aquesta columna.

El primer que penso és en la necessitat de mirar més enllà del propi horitzó, descobrir que de saviesa, meravelles, valors, arguments i creació n’hi ha arreu. Recordar que l’ésser humà no és res si es dedica a mirar-se a si mateix i a allò que té més a prop, si ho analitza tot des del seu melic cultural, si considera que res de bo pot existir fora de les seves fronteres. Tots quatre són monoteistes, de religions que posseeixen un déu verdader. Però tots accepten que el seu déu tan sols pot ser, pot existir, si és amor i que, inevitablement, tots deuen tenir alguna cosa en comú; deu ser possible tenir alguna part de fe compartida. Viuen entre dogmes però saben que no és de savis ser dogmàtic.

En temps de poca pau i molta batalla es neguen a definir l’altre com a enemic, tot i acceptar la impossibilitat de viure com a amics. L’altre no és la pura negació, un simple receptacle d’odis. És un ésser humà que sempre té les seves bondats. Jueus, àrabs, musulmans de diferents referents, cristians, castellans, ciutadans de molts llocs del món... Tot i més són ells. Per això tenen moltes definicions possibles sense que la seva saviesa es quedi a cap pàtria o no pugui saltar fronteres.

Les seves filosofies, les seves cosmovisions, són singulars, diferents. Dialogant (parlant, escoltant, descobrint les raons dels arguments de l’altre), arriben a una conclusió compartida: les persones han de fer l’esforç de pensar per elles mateixes, cap veritat ha d’impedir pensar.

Però he de sortir de la torre, començar un any nou, tornar a casa i descobrir que, de tant en tant, confonc la realitat amb els miratges. Torno a pensar en l’escola, l’educació, els adolescents, la desigualtat, la complexitat… I sé que he escrit per a qui no em llegirà. Fa temps que no soc dels seus.