Manetes

No sé en quin moment els pares de família vam deixar de ser manetes. Ep! No dic pas que no en quedin, segur que sí, però cada cop conec més progenitors que no saben ni canviar una bombeta. Abans no. Fins no fa pas gaire, els homes de la casa eren la reencarnació de Bob, el Manetes: igual que et desembussaven la pica de la cuina et sintonitzaven la parabòlica o et penjaven aquell quadre horrorós que et va regalar la sogra.

Ara, en canvi, els pares ja no arreglem res. No sé si és cosa de l’obsolescència programada o més aviat una pandèmia universal de dropada masculina, però el cert és que si algú de la casa diu al pare de torn que se li ha espatllat la torradora, el més normal és que la resposta sigui: “Doncs entra a Amazon i n’encarreguem una de nova”.

A mi he de reconèixer que aquesta transformació no m’ha afectat gaire. Vull dir que, quan encara era normal arreglar les coses, jo ja no ho feia. Mai he sigut capaç d’arreglar res de casa. No he desembussat cap canonada ni he sintonitzat cap antena, i si he penjat un quadre m’ha quedat més tort que la Torre de Pisa. No en dubteu. Si canvio els ploms m’enrampo i si penjo una cortina segur que acabo caient de l’escala i amb la barra fotent-me un trau a la calba. Ara, que ja han passat uns anys, els de casa meva ja s’han espavilat per solucionar-se els temes de bricolatge solets; saben que si em demanen un cop de mà, acabaran rebent un cop al peu.

I, tanmateix, ahir es va produir el miracle. El nen es rentava les dents al lavabo i, en sec, se li va fondre el llum de damunt el mirall. Van passar dos llargs dies de penombra fins que un matí que em volia afaitar, en un moment d’inspiració, vaig fer que tornés la llum. No m’ho podia creure! “Núria, Lluc, veniu! He arreglat el llum!!!” Va ser el meu instant de glòria. La dona i el nen abraçant-me incrèduls, les llàgrimes d’emoció caient-nos galtes avall. Ho reconec, durant uns instants em vaig sentir l’home més poderós del món. Us ho ben juro. Llàstima que aquesta sensació em durés tan poc. Uns minuts més tard, el nen se’m va asseure a la falda i amb la seva rialleta tan punyetera em va dir: “Papa, digues la veritat, l’únic que has fet és fotre un cop de puny al llum, emprenyat perquè no et podies afaitar, i s’ha engegat sola, oi?” Cony de nen! Sempre m’ha d’aixafar la guitarra.