L’home bo de Finlàndia

S’ha mort un home bo. Un mestre bo, un bon mestre. Parlem de Xavier Melgarejo, potser una persona que sap més coses del sistema educatiu de Finlàndia que els mateixos finlandesos, que van premiar el seu interès nomenant-lo Cavaller de la Rosa Blanca. El càncer que patia des de feia temps l’ha acabat derrotant, però el seu mestratge i el seu record han vençut, perquè la trajectòria d’un home bo i d’un bon mestre no es dilueix mai. No es dilueix ni es petrifica, perquè sempre està viva, circula com les bones olors i es deixa sentir com les onades que configuren els continents.

Hi ha literats que van aprendre una llengua només amb una intenció: poder llegir un altre escriptor en la seva llengua original. Quin esforç tan inútil, deu pensar algú, però quin esforç tan útil, defensem nosaltres, perquè descentrar-nos sempre és mostrar la solidesa de la nostra intel·ligència. Diem això perquè el Xavier Melgarejo es va passar quinze anys de la seva vida estudiant i vivint el sistema educatiu de Finlàndia. Per què Finlàndia i no Corea, per exemple? La resposta la va donar el mateix Xavier fa no gaires dies, en l’últim acte en què va participar, organitzat pel Consell Escolar de Catalunya, en els debats Ara és demà, quan va mantenir una conversa amb una experta finlandesa que va venir a explicar-nos el model educatiu del seu país. El Xavier va recordar en la seva justificació que Finlàndia té bons resultats, molt bons resultats, però que a diferència de Corea els finlandesos estan preocupats també -diríem que sobretot- pel benestar dels nens i nenes que són avaluats.

En aquest acte, Melgarejo va desplegar les seves habilitats oratòries. Malgrat el seu estat de salut va saber sintetitzar tots els seus coneixements i amanir-los amb un sentit de l’humor envejable i una ironia ben esmolada. Estem convençuts que era un home lliure, només encadenat al temps per la seva malaltia. Un home lliure que ha estimat el seu ofici amb passió, que ha viscut la vida amb una fe intensa i que ha sabut fer de l’esperança en un món millor un dels objectius a compartir amb tothom. Haurem d’aprendre a viure sense la seva saviesa, sense la seva ironia, però ho aconseguirem perquè la bona gent no es mor mai, sempre queda al nostre costat, en les profunditats del silenci fecund que acompanya la Desconeguda.