Picanyol

Fa uns quants dies que la mort et va venir a buscar. Als que encara vivim en aquest món tan estrambòtic ens ha quedat una sensació d’orfenesa, perquè no anem sobrats de bones persones. A tu t’ha passat com a en Conan Doyle. Hi ha gent que no sap ben bé qui és, però tothom coneix la seva criatura, un minuciós i perspicaç detectiu. Hem preguntat a nens i a nenes, a nois i a noies, si sabien que s’havia mort en Picanyol. “No, no sabem qui és”, responia la majoria. Sí que el coneixeu, replicàvem nosaltres. És l’il·lustrador de l’Ot, el Bruixot. Llavors la ignorància es convertia en tristesa.

Has fet molta feina en el camp de la il·lustració; per exemple, les teves versions de paisatges de la Bíblia. Però t’ha passat allò que apareix en un dels volums sobre la teva obra publicats a Pirene: et mires al mirall i la imatge que hi apareix reflectida és la de l’Ot. Has aconseguit el mateix que en Chaplin, amb cinc trets donar vida a un personatge. Un barret, un llacet, un vestit negre, quatre pèls al bigoti i una escombra. Un personatge etern que té una mirada naïf sobre el món i que soluciona els entrebancs amb el poder del seu gest, sense necessitat de fer servir la paraula, sempre tan ambigua.

En aquest món de faves comptades ens falta aquesta innocència teva tan farcida de bondat. Sí, Picanyol, ho hem de dir amb totes les lletres: si féssim una antologia de personatges que escampen bondat allà on van, el teu Ot ocuparia un llarg capítol. I això agrada. Agrada als petits i també als grans de les cases que mirant les teves tires aparegudes a Cavall Fort hem desitjat ser uns Ots i, si més no, hem esperat trobar-ne uns quants al llarg de la vida.

Ara ets al cel. Segur que hi ha cel per a tu. No sabem si per a nosaltres, però per a tu segur. Hem tornat a mirar els teus dibuixos i ens hem aturat, amb un mig somriure, en una història que recull el que deu haver passat ara en aquest espai tan blau. Navega el teu Ot –que és molt tu– damunt l’escombra i es troba amb un núvol. El travessa i quan surt va carregat d’angelets, d’aquells que van despullats com quan arribem al món, amb ales petites i coronetes. Te n’has anat a viure amb els àngels. Nosaltres ens consolem amb els teus dibuixos, uns dibuixos que ens diuen sense paraules que potser algun dia, si gosem, arribarem a ser una mica millors.