EN FAMÍLIA

No, no s’hi acostumarà

“S’acostumarà al cotxet i no caminarà mai”. “Si li poseu bolquer, s’hi acostumarà i tota la vida portarà bolquer”. “Què fas, donant-li el biberó? Si veu que pot prendre el biberó quan vulgui, mai no voldrà menjar cap altra cosa”. Oi que és ridícul? Cap pare faria cas d’aquests consells. És evident que els nens van en cotxet, porten bolquers o prenen el biberó durant uns anys i després deixen de fer-ho. Per sort, ningú diu aquestes bajanades als pares. En canvi, sí que sentim, curiosament, altres bajanades: “No l’agafis a coll, que s’hi acostumarà, i no caminarà mai”. “Treu-li el pit o no menjarà mai cap altra cosa”. “No el deixeu mai dormir al vostre llit, que s’hi acostumaria i mai aprendria a dormir sol”. I aquestes ximpleries, tan ridícules i absurdes com les anteriors, hi ha pares que sí que se les creuen, o que almenys els fan dubtar i tenen por. Por d’agafar a coll el seu propi fill quan plora, de donar-li el pit quan té gana, de demostrar-li com l’estimen. Maleïda por que, de vegades, enterboleix els que haurien de ser els moments més feliços de la nostra vida.

Ja fa casi dos mil anys que algú va donar una resposta clara i definitiva a aquests mites. Sant Pau, a la Primera carta als Corintis : “Quan jo era infant parlava com els infants, pensava com els infants, raonava com els infants. Però d’ençà que soc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants”. Per tant, diguem-ho clar: no, no s’hi acostumen. Els infants fan coses d’infant, els adults fan coses d’adult. No vaig deixar les coses d’infant “quan el pare em va posar límits”, o “quan la mare em va marcar una rutina”, o “quan a l’escola em van educar”, ni encara menys “quan em van portar al psicòleg”, sinó “quan em vaig fer gran”.

Els nens no creixen perquè els estirem dels cabells ni perquè els empenyem pels peus, sinó perquè el temps passa. I els temps sempre passa a la mateixa velocitat, tant si castiguem i escridassem com si acaronem i juguem. A la mateixa velocitat, però no pas amb la mateixa alegria.

¿Però no l’haig de castigar, si es porta malament? Només quatre línies més amunt, sant Pau ens dona la resposta: “L’amor és pacient, és benigne, [...] no s’irrita ni és venjatiu. [...] Tot ho disculpa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta”.

Potser per suportar-ho tot cal tenir la paciència d’un sant, és cert. Però, en canvi, per suportar el que pugui fer un nen només cal l’amor d’uns pares.