“Va morir el bebè i jo no”

Fa uns mesos, quan encara tenia setze anys, va decidir embarcar-se en l’aventura de creuar l’Estret. A l’altra riba construiria una altra vida. Però la barca real, la pastera en què anava, es va enfonsar enmig del Mediterrani. Vint-i-tres de les vides que l’acompanyaven es van ofegar. Tractant de surar, va socórrer un petit nadó. Però aviat el va haver de deixar anar perquè tots dos s’enfonsaven.

Miro d’ajudar el grup d’educadors que ara el cuiden i em demanen suport. Com es buida un dipòsit ple d’angoixa i de culpa? Es lesiona, però el dolor que es provoca està destinat a no sentir la punxada dura de l’altre dolor. Recordo el dret a embogir quan el món on has de viure és insofrible i el dret a no ser curat sinó a experimentar la intensitat dels afectes que donen sentit a la vida. Negociem la son, l’adormiment de drogues de la farmàcia o del carrer, tractant que el futur imaginable no sigui una vida entre tenebres.

Podria explicar el que diuen els manuals sobre la síndrome posttraumàtica, però m’estimo més reflexionar junts sobre com anar construint els sentits d’una nova vida que, a poc a poc, sani. Probablement viure en un centre no és el millor, però és el que tenim. Del que parlem és de com l’acompanyament de la seva tutora el dignifica, de com l’acumulació d’experiències de vida en positiu el fan arribar a sentir que té dret a viure.

Inevitablement hem de tornar a la culpa i no podem omplir el seu cap d’arguments raonables que l’exculpin, explicacions lògiques que tothom sap vendre. Queda clar que tan sols li podem dir: “No vas ser tu, vam ser nosaltres perseguint pasteres”. Cada educador de l’equip i jo mateix li hem de poder demostrar que ens sentim culpables i que es va arriscar intentant resoldre el que nosaltres havíem provocat. (Estaria tan bé que algú de més amunt li vingués a dir: “Tu lluitaves per la vida i nosaltres no us volíem, ni al nadó ni a tu!”). Demano que a la pròxima reunió la vida de l’adolescent que ajudem sigui una mica més senzilla. Però la meva desesperació augmenta al descobrir que aquest jove -que ara sobreviu a 400 quilòmetres de Catalunya-, va estar, després del drama, tres mesos entre nosaltres, vivint entre el carrer i els magatzems improvisats del sistema protector, a Barcelona i a Lleida. Ni tant sols vam pensar que calia escoltar-lo. No. Aquí tenim altres preocupacions.