12/09/2020

Quinze anys

2 min

Ves que no sigui comprovar que ja se m’ha acabat l’estiu. O potser el fet de portar catorze dies confinat a casa un altre cop, per culpa d’aquesta quarantena que ens ha regalat Boris Johnson amb una generositat molt britànica. O també saber que tot just la passi hauré de tornar a Catalunya per tocar en els pocs concerts que no m’han anul·lat i tot seguit venir a Anglaterra per fer catorze dies més d’aïllament. També pot ser que aquest neguit per si Messi marxava del Barça o no m’hagi influït una mica. O els deu dies seguits de pluja, que, a veure, mira que hi ha poques coses que m’agradin més que sentir com plou tancadet a casa i amb la manteta a sobre, però una mica de solet de tant en tant tampoc m’hauria fet nosa, la veritat sigui dita.

També hi pot tenir alguna cosa a veure aquest insomni tan emprenyador que arrossego des que he tornat, aquestes hores llargues donant tombs pel llit, incapaç de trobar la postura correcta o de fer parar el cervell d’una punyetera vegada. O aquest mes de setembre que sempre m’agafa amb el pas canviat, amb una tendència inquietant a quedar-me embadalit mirant per la finestra com s’escurcen els dies, badant encantat veient com es fa fosc a mitja tarda. O que no m’acostumo a veure la gent passejar pel carrer amb la mascareta amagant-los el posat, incapaç de saber si somriuen o estan xerrant o remuguen o senzillament callen i esperen dies millors.

O potser tot plegat és producte que el meu nen ha fet quinze anys fa dos dies. I que m’ha agafat per repassar fotos seves des que vam arribar aquí fa quatre anys. I el veig amb cara de mosquit, fet un tap de bassa, un marrec ufanós que d’un dia per l’altre ja s’afaita el bigoti i em passa un pam, el molt podrit. O que la culpa sigui de Serrat i les seves paraules d’amor o del Duo Dinámico, que ja sabem el poder que tenen les cançons. O que de sobte, mirant-lo com bufava les espelmes, he notat el pas del temps com si fos un cop de puny en tots els morros.

Sí, segurament deu ser això. Deu ser que cada cop que el meu fill fa anys em ve un vertigen una mica difícil d’explicar; o que em miro la meva dona i noto que ella també ho nota o que senzillament els aniversaris em posen una mica sensible. Felicitats, fill meu. I no facis cas a ton pare. Es fa gran també.

stats