12/05/2018

Aules sense professors

2 min

Diuen que per al curs vinent caldrà contractar professors de primària per cobrir places de secundària. Ja n’hi ha uns quants que aquest any han treballat sense tenir el màster acabat. Això m’arriba els mateixos dies que molts companys queden esgotats per aconseguir, o no, una plaça a les oposicions, i que som notícia per suposats adoctrinaments i escarnis a alumnes. Sempre he dit que la nostra feina és tan dura com apassionant.

Defenso que si volem una societat millor, més preparada i educada, cal apostar seriosament per un sistema d’ensenyament que sigui competent i rigorós, on no faltin ni mitjans ni recursos. Evidentment, els mestres i professors sempre han d’estar molt ben preparats. Fa temps que sento dir que la clau és formar encara millor els docents, però tot plegat semblen simples promeses que sonen bé, més que realitats tangibles. Si hem de viure en un país on cada professor hagi de mesurar escrupolosament les seves afirmacions davant dels alumnes, sota l’amenaça de ser denunciat pels pares, no és estrany que en els pròxims cursos encara faltin més professionals per omplir les aules.

Tot plegat és més inhibidor que motivador. La por ha penetrat en molts centres i s’hi quedarà per molt de temps. A partir d’ara cada dia te la jugues. Ja no és el que puguis dir més o menys amb criteri, sinó com pot ser interpretat. Si això ha de ser així d’ara en endavant seria oportú que sabéssim tot el que podem debatre i el que no. Que no fóssim denunciats per desconeixement més que per ànsies de rentar cervells encara tendres. A mi mai m’ha passat pel cap enviar a judici un d’aquells alumnes que em canta el Cara al sol, que sé que ho fa per provocar, encara que em doni pistes del que pensen a casa.

Als meus alumnes de segon de batxillerat els recordo que la docència és una bona sortida laboral. Però pel que deuen veure a l’institut, l’ofici no els fa el pes, i es per això que es decanten per ser actors, cantants i periodistes. Són professions molt dignes que els atrauen més que lluitar contra batallons d’adolescents. Ho entenc i ho respecto, però tot plegat és molt irònic. Com si les seves preferències no estiguessin també amenaçades per la llibertat d’expressió.

stats