FLORS DE BACH

Les escoles, la ferida més sagnant

Em pregunteu perplexos què hem de dir als nostres fills. No tinc totes les respostes, hi ha coses que no entenc ni les entendré mai perquè no entren en els meus esquemes. Però el que sí que soc capaç d’explicar és per què he plorat com mai aquests dies.

He plorat com mai per l’escarni de la infantesa que representa la imatge d’en Piuet encastada en un vaixell del terror. He plorat com mai pels que no podrien votar i per haver de fer-ho empassant-me la por. He plorat com mai en veure els nostres carrers i paisatges de l’ànima violats per furgons de la repressió, plens de robots sense ulls ni pietat, que havien estat dissenyant un pla per fer mal als que tan sols teníem un pla per expressar-nos pacíficament. He plorat com mai per una exhibició xulesca, testosterònica i vergonyosa de brutalitat contra un poble que fa anys que fa una exhibició rere l’altra de creativitat, sensibilitat, art, enginy, cultura, bellesa, alegria... des del civisme i el respecte als que pensen diferent -amb els quals en molts casos ens uneixen llaços d’estimació mútua-, per demanar una cosa tan legítima i essencial com que s’escolti el nostre sentir i se’ns tracti dignament. He plorat com mai en descobrir que de la violència se’n diu proporcionalitat i que l’equidistància no té res d’equidistant. He plorat com mai pels amics i parents de fora que em van preguntar si estava bé el dia de l’atemptat a la Rambla i no m’han dit ni piu ara, no sé si perquè viuen enganyats o perquè condemnen els atacs jihadistes però troben just que ens atonyinin els proporcionals.

He plorat com mai, sobretot, pel fet que les nostres escoles ocupades pacíficament hagin sigut profanades per soldats de la por. Que s’hagin trencat vidres i rebentat portes, llançat persones per les escales i donat cops de porra a tort i a dret on ensenyem als nens que no han de fer res de tot això. On treballem incansablement i amb amor per educar en l’escolta i la comunicació empàtica i assertiva, en l’exquisidesa de fons i formes en les relacions humanes. Aquesta és la ferida més sagnant i inconsolable que duc al cor. Que l’escenari de la crueltat hagi sigut la segona casa dels infants, el temple de la convivència pacífica i del respecte inviolable als drets humans que són i han de ser les nostres escoles.