De les anècdotes a l’acció
En una societat del divertiment, de l’esbarjo, del joc, de la por al cansament, de les espurnes d’informació... correm el risc de prendre’ns la vida i l’educació com un entreteniment. La pedagogia que va fer Carles Capdevila va evitar aquesta frivolitat, ja que, amb un bon mestratge, aconseguia mantenir l’atenció, sense tecnologia, sense imatges, sense sorolls i, tot parlant, fer-nos seguir el fil del que volia i el que calia dir. Il·lustrava el que deia -d’exemples no en faltaven- perquè tothom s’hi pogués sentir identificat i, en definitiva, ser el centre del missatge per identificar-s’hi.
No era ell el centre, era què deia, de qui ho deia i com ho deia, perquè tothom veia que el que explicava era normal, freqüent. Era capaç d’allunyar el sentiment de culpa, per centrar la lògica de les respostes de la canalla davant els dubtes educatius que formen part del paisatge habitual de les famílies. Les actituds que es generaven, de qui escoltava, eren extraordinàriament positives; la gent es mirava per compartir un sentiment general d’acceptació i es podia sentir la complicitat.
Els ulls li somreien i el to de veu, sempre amb mesura, feia pensar, a tothom -al marge de la seva formació, èxit personal i especialitat professional-, sense ser conscients de l’abast d’allò que sentia. Feia pauses, per a la reflexió, i desgranava els grans temes de la vida quotidiana: què cal fer, on es fa, què seria millor... És a dir, parlava veritablement de l’educació, des de la proximitat per compartir el neguit de l’educació, sense eslògans, sense modes, sinó posant el que és important davant del que pot ser-ho menys, i sempre amb els reptes, amb el sentit que donava a l’educació, remarcant el lloc de la canalla i, sobretot, el de les persones adultes.
La meva pregunta és si realment hem canviat la nostra manera d’actuar a casa, a l’escola, amb la canalla a partir de tot el que ens va explicar. No ens podem deixar perdre aquest bagatge, perquè serem molt més ignorants i ens cal no sols recordar el seu mestratge donat generosament amb humor i saviesa, sinó seguir-lo, deixar de només riure amb les anècdotes i passar a prendre’ns seriosament les ensenyances i evidències que ens ha transmès, amb tendresa, i que podrien fer trontollar qualsevol escola, família o societat.
