Estupefacció confinada
El dia 4 d’abril vaig escriure a Twitter: “Ara mateix m’agradaria ser com aquella gent nòrdica que imaginem, no la Pippi, ni el Tommy, ni l’Annika. Gent sense aquesta mania nostra de les abraçades. O aquells personatges de sèrie americana que s’ho diuen tot i marxen sense ni tocar-se. Ara mateix ser mediterrània em va fatal”. Necessitava posar paraules al que m’està costant més de tot aquest cagarro de confinament (que sí, que n’aprendrem molt, prometo que n’aprenc, i ho podem aprofitar per fer tot allò, i juro que ho aprofito, i bla-bla-bla i asseguro que jo bla-bla-bla, però la situació és un cagarro es miri per on es miri).
I el que més em costa és la falta de contacte físic amb la gent que m’estimo. Soc mediterrània i toco i amanyago. Soc la sisena de set germans. Per tant, criada entre l’incessant contacte físic de les atonyinades i les abraçades. I soc la pitjor progenitora del món per a dos majors d’edat a càrrec i un de menor (MEC) i ara també tinc una major d’edat a càrrec en cessió (MECC). Per tant, convisc amb quatre joves o Adolescentis comunis. Quatre cactus punxeguts. Quatre avionetes amb alerons desplegables. Quatre molins d’aspes actives així que m’hi acosto.
A veure, que ho entenc. La necessitat és meva i no seva. I la responsabilitat de no trobar a qui amanyagar també. Perquè si hagués accedit a tenir un gos o un gat, problema solucionat. Però no vaig voler i ara en pago les conseqüències.
Però no ha sigut només cosa de l’absència d’abraçades o d’una lleu gratadeta al braç. També ha passat que el cagarro de confinament ens ha fet petar (a la MECC no, ella és una mena de mestra budista zen que ens aguanta amb estoïcisme). I després d’una escena protagonitzada pel MEC número 2 i servidora, amb crits, drama i sang i fetge, vaig convocar una reunió per a l’endemà, amb la promesa d’un diàleg serè. I qui no hi assistís, línia de mòbil tallada. Hi va venir tothom.
Per a estupefacció meva vaig aconseguir complir la meva promesa i vaig parlar amb la pau d’un confinat sense cap MEC i vida resolta. Vaig plantejar un canvi de dinàmica. Ells van dir-hi la seva. I per a més gran estupefacció vam quedar tots d’acord. I encara amb una estupefacció més majúscula des de llavors tot rutlla. I, a sobre, hores després, el MEC número 3 se’m va acostar i em va fer una abraçada curta, funcional i lluminosa.
