17/10/2020

Germans

2 min

Desenganyem-nos, tots els pares i mares de fill únic tenim mala consciència. Ja podem intentar disfressar-ho de mil maneres, dir-los que mai hauran de competir per l’atenció dels pares o argumentar que s’han estalviat heretar la roba rònega i passada de moda del seu germà, però en el fons tots sabem que els hem fet una gran putada. El motiu és ben clar: tothom necessita un col·lega de trapelleries, algú a qui donar la culpa del gerro caríssim que acabem de trencar mentre jugàvem, un còmplice a qui recórrer quan les coses van mal dades o amb qui desfogar-te a les tantes de la nit.

Potser per tot això m’agradaria dir que la relació gairebé fraternal que tinc amb el meu fill és una manera de compensar aquest complex de culpabilitat. El que passa és que estaria dient una mentida podrida. Soc prou conscient que, per més sol que estigui el nen, la meva feina no és la de fer com si fos un tiet enrotllat que el ve a veure cada sis mesos i li segueix la conya. M’he fet un fart de llegir articles que parlen dels fills sense autoritat paterna i de com surten de malcriats, de la frustració que els genera arribar a la vida adulta, acostumats com estan a fer i desfer amb el seu pare badoc. I, tanmateix, no puc evitar-ho, el meu caràcter intrínsecament infantil fa que quan m’ajunto amb el meu fill acabem fent un torneig internacional d’immaduresa en el qual no s’acaba de saber qui guanyarà el primer premi.

No cal dir que la principal perjudicada d’aquesta dinàmica és l’única persona amb seny de casa meva, és a dir, la meva dona. “Com vols que vulgui més fills, si amb vosaltres dos ja tinc la parelleta”, em diu amb una resignació a prova de bombes. M’ho diu quan ens empaitem per casa en pilotes perquè he descobert que si apago el llum del lavabo el nen es queda sense aigua calenta, o quan amb una maniobra de distracció (“Tens una taca als pantalons!”) em menjo l’última patata fregida del seu plat, aquella ben torradeta que porta guardant tot el sant sopar.

Sort en tinc que la fem riure, de tant en tant, i que, incomprensiblement, m’estima tal com soc. Això sí, de tant en tant m’ha de parar els peus, o com diu ella: “Lluís, una cosa és que et comportis com si fossis el germà de ton fill, però fes-me un favor, com a mínim intenta no ser el germà petit”.

stats