Educar és estimar amb tendresa
Quan era un monitor jove (i un pèl arrogant), encarregat –amb d'altres– d'avaluar futurs monitors, recordo que era habitual riure's amb superioritat d'aquells candidats que, a la pregunta "Per què vols ser monitor?", responien dient: "M'agraden els nens". "Sí? –replicàvem displicents–. I com t'agraden: arrebossats, guisats...?" En aquell moment donàvem molta, moltíssima importància als objectius educatius, i a les grans finalitats transcendents de l'esplai, que pràcticament havia de servir per salvar el món. En aquell context, dir que "t'agradaven els nens" es considerava "nyonyo", poc "professional" (que ja té nassos, tractant-se com es tractava de voluntariat!).
Amb el temps, m'he adonat que no puc recordar ni un sol d'aquells objectius (tan "importants"!) i, en canvi, tinc molt clars els rostres de tants infants i joves que van educar-se a l'esplai. En definitiva, érem bons monitors, i els estimàvem perquè… sí, ens agradaven els nens.
Pots fer de mestre, i ser fins i tot un bon mestre, des de la professionalitat més rigorosa (i fins i tot un pèl asèptica). Però hi ha alguna cosa magnífica en aquelles mestres, en aquells educadors, que, des de la metodologia més tradicional o la didàctica més avançada, sobretot, sobretot, estimen els seus alumnes: els coneixen, els escolten, els acompanyen, els exigeixen, els respecten, estan al seu costat i creuen en ells. Mestres que eduquen a l'aula, al pati, al passadís, a les sortides, a la porta de la sala de professors. A la gran escola amb milers d'alumnes i a la petita escola de poble d'una sola línia, són mestres que, promoció rere promoció, any rere any, estimen tots i cadascun dels seus alumnes.
Potser m'entendreu els que teniu animals de companyia a la família i patiu per aquell gat desconegut que veieu travessar el carrer ple de cotxes, o que quan us creueu amb un gos passejant no podeu evitar somriure-li. I és que el vostre gat us fa estimar tots els gats, el vostre gos us fa estimar tots els gossos. Estimar amb tendresa.
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: he citat moltes vegades una frase que fa: "El mestre diu, el bon mestre explica, el mestre superior demostra. Però el gran mestre… el gran mestre inspira". I ara crec que caldria afegir: "I el que estima amb tendresa és, a més, un mestre bo".
