EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Dissabte

08.45 h. Alguna cosa no rutlla. A aquesta hora ja hauria de tenir el nen al damunt despertant-me a petons i dient-me que és hora d’esmorzar. 08.50 h. Baixo i l’escena és dantesca. La mama acaba de castigar-lo per haver desconfigurat el seu perfil d’Instagram. 09.15 h. He intentat trencar el gel amb alguna gracieta, però ha sigut impossible. La dona i el nen esmorzen plorosos, ella perquè ha perdut l’accés a les fotos del mòbil i ell perquè és incapaç d’assumir que tindrà prohibida la tauleta una setmana sencera. 09.45 h. El nen porta vint minuts llargs assegut al sofà mirant a l’infinit amb cara de “M’esperen uns dies molt llargs”. 10.38 h. Porto deu minuts llegint el mateix paràgraf del diari. Una mosca collonera no para d’escampar els seus raonaments sobre la desproporció del càstig imposat. Començo a fer cara de “M’espera un dia molt llarg, a mi també”. 11.26 h. Avorrit de rondinar, el nen ha desenterrat els seus soldadets de plàstic i està jugant com quan era petit i es pensava que els seus pares sempre tenien raó. 12.30 h. Dinem al so de les ofertes que ens arriben per aixecar-li la prohibició: rentar els plats, estendre la roba i, fins i tot, en un últim intent deseperat, fer-nos massatges de reflexologia podal. La mama es manté heroicament ferma. 14.15 h. Just quan tancava els ulls per fer la migdiada rebo un atac sorpresa. Entenc de sobte per què no lluitem tant com abans i acabo demanant clemència abans no m’ofegui amb l’atac del pop, el seu moviment letal favorit. 16.50 h. Ja porto dues partides de Monopoly, una de Cluedo i acabo de rebre un mat del pastor francament humiliant. M’estan agafant ganes d’emigrar a Austràlia. 17.30 h. M’he tancat al lavabo deu minuts per poder respirar. Quan surto em trobo el nen fent ganxet amb sa mare. Els faig una foto per a la posteritat. 18.40 h. El nen torna a tocar el piano. Gairebé ploro, és el primer cop que el sento tocar amb les dues mans. 20.16 h. Sopem amb el millor dels humors. La mama indulta el nen castigat. Ell se la menja a petons i diu que a partir d’ara vol passar tots els dissabtes com avui. 21.10 h. Tot just acabar de sopar el nen torna a ser ell, és a dir, absent, aïllat i amorrat a la pantalla de la tauleta. 21.50 h. Anem a dormir aviat tots tres. Efectivament ha sigut un dia molt llarg.