Per què és (tan) difícil escriure?
He manllevat el títol del llibre escrit pel pedagog Philippe Meirieu per escriure aquestes reflexions sobre la complexitat que suposa fer entrar els infants al món de l’escrit. És un llibre breu, recollit a la nova col·lecció Minerva que ha editat l’Associació de Mestres Rosa Sensat, recuperant el nom de la col·lecció que a principis del segle XX oferia la Diputació de Barcelona i més tard la Mancomunitat de Catalunya.
Aquesta lectura és un bàlsam per a totes les persones que ens ocupem d’aquesta tasca tan difícil i a la vegada tan apassionant com és desvetllar als infants l’interès per aprendre a llegir i escriure. Si parlo de bàlsam és perquè darrerament en el debat que ha provocat tot el que ha tingut a veure amb els resultats educatius sobre comprensió lectora, hi ha hagut el retorn d’una anàlisi tecnificada i conductista, sovint disfressada de novetat, avalada per l’evidència científica.
En el sumari del llibre, en Meirieu comença a partir del primer guixot i acaba parlant del primer xat, després de passar per la primera carta als Reis (de l’Orient, és clar!), els primers relats, els primers jocs amb paraules i altres moments carregats de sentit i de vida. És molt necessari que els moviments de renovació pedagògica facin aquesta traveta a l’arrogància dels plantejaments als quals abans feia referència. Aquests plantejaments malauradament estan trobant un terreny fèrtil, adobat per la sensació de fracàs generat per una interpretació pessimista i esbiaixada dels mals resultats de les proves externes.
Saber llegir i escriure amb sentit crític
Des del meu punt de vista, en aquests moments és molt important posar damunt la taula del debat com s’aprèn i com s’ensenya a llegir i escriure, la dimensió humana i social d’aquest aprenentatge. Quan dic humana ho dic pensant en la importància de tenir en compte un seguit de dimensions que molt sovint són imprevisibles i, per tant, difícils d’interpretar des d’un planteig excessivament científic, perquè cada infant i cada persona és única i irrepetible.
Si l’escola vol posar la humanitat per davant de la tècnica ha de prioritzar aspectes com ara la necessitat de comunicar-se a través de l’escrit, la descoberta dels mons que els infants troben en les literatures infantils, la construcció de sentiments i afectes també en l’intercanvi de missatges, el dret a tenir i exposar una opinió sobre un fet o un fenomen, els jocs sobre l’oralitat de la llengua i la seva sonoritat, la cançó, la poesia, el teatre… Tot aquest llistat que pot créixer encara molt més és el que les escoles haurien d’alimentar i fer créixer, per oferir multitud de portes darrere de les quals els infants hi trobin la passió per aprendre a llegir i escriure.
Meirieu diu, en un moment del seu llibre: “El que l’infant vol és saber llegir i escriure. Però de seguida descobreix que per saber-ne, cal aprendre’n. Seria massa bonic que tots els infants desitgessin aprendre. El que desitgen és saber!”
Aquesta és exactament la nostra tasca, avui. Fer el possible per desvetllar en els infants i joves les ganes d’aprendre. I és que, en els temps actuals dominats per les tecnologies, tenir la sensació que “saps” és enganyosament fàcil, però als sabers s’hi disfressen d’ideologies, de prejudicis o de publicitat. Saber llegir i escriure amb sentit crític serà la millor ensenyança que podem donar-los per navegar en aquesta complexitat sense ofegar la seva identitat.