Aprendre a llegir i escriure ràpid no garanteix per força l'èxit escolar

SabadellCom qualsevol altre col·lectiu, les criatures són, per sort, diverses. L’adquisició d’un hàbit, d’una tècnica, d’una traça arribarà quan hagi d’arribar. Una cosa tan important per anar pel món com aprendre a llegir i escriure (la lectoescriptura, en argot docent) no consisteix en cap cursa amb guanyadors i perdedors, sinó en un procés complex que cada infant viu d’una manera diferent. En aquest cas, a més, la diversitat dels alumnes se suma a la diversitat de les mateixes escoles: les noves metodologies s’adeqüen més, en general, al ritme de cadascun. Tan odioses com absurdes, però també inevitables, les comparacions –o competicions– d’habilitat lectora i escriptora amb companys, amics o cosins poden preocupar pares i fills. Un cop més, toca refiar-se de veus expertes.

"A vegades, de manera inconscient, tenim tendència a fixar-nos en allò que els fills dels altres creiem que fan bé o millor que els nostres. Altres vegades, hi projectem les pròpies frustracions o expectatives", avisa Maria Teresa Gámez, vocal de pedagogia i escola del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya (COPEC), i defensa aparcar el furor competitiu sense matisos. "El nostre paper ha de ser d’acompanyament sense exigència. Facilitar i crear ambients on, de manera natural, es vagi practicant aquest aprenentatge instrumental sense mirar els altres i centrant-nos en els nostres fills, seguint les recomanacions dels mestres i pedagogs". I reconeixent, també, els avenços de la canalla: "És important prioritzar el benestar emocional dels nostres fills, valorar en positiu tots els aprenentatges que van adquirint i evitar fixar-nos, només, en l’adquisició de la lectoescriptura".

Aprendre a llegir i escriure ràpid no garanteix per força l’èxit escolar ni una bona feina en el futur. Cal deixar que s’equivoquin i rectifiquin, i convé tenir paciència: el repte vol temps i consisteix en anar superant etapes. "Cal eliminar del nostre pensament la idea o creença que si no ho fa tot bé a la primera, no està aprenent o no és intel·ligent. En aquest sentit –remarca la pedagoga– és el contrari: per tenir una bona adquisició de l’aprenentatge, cal respectar-ne i seguir-ne el procés. Hem de deixar que siguin capaços de comprendre, repetir o entrenar per consolidar el que estan aprenent". Participar en grups interactius amb mestres i famílies promoguts pel mateix centre pot ajudar a "reduir la competitivitat entre iguals i adults", en paraules de Gámez. Si no ho fem, ¿què passa? "L’únic que aconseguirem són infants frustrats, insegurs i amb l’autoconcepte baix", afirma.

A quina edat han de saber llegir?

No hi ha un dia marcat al calendari amb una ics vermella en què la canalla aprèn a llegir i escriure: "L’edat com a tal –remarca Maria Teresa Gámez– dependrà de la maduració neurològica de cada infant. Segons això, uns aprenen a llegir abans i altres, després. Hi ha barems estandarditzats que indiquen que entre els set i els vuit anys han d’haver adquirit una lectura automatitzada. Però no sempre és així". I va pas a pas, a poc a poc: "Tenint en compte que per llegir i escriure es necessita una instrucció adequada en la qual l’infant ha d’estar preparat madurativament, és important que tingui consolidades les primeres etapes per passar a les següents. Quan no és així, es frustren o rebutgen la instrucció". A més, no són tot flors i violes: en alguns casos, pot haver-hi "dificultats d’aprenentatge que n’alenteixen l’adquisició o el rebuig. En aquest cas, quan es detecta un any de retard segons curs i edat (a partir de tercer), es recomana esbrinar per què passa i intervenir-hi".

Miriam Miguel, psicòloga general sanitària i educativa i psicoterapeuta, professora col·laboradora del màster de psicologia infantil i juvenil de la UOC, i Ganaëlle Anza, psicòloga general sanitària i psicoterapeuta, admeten que es tracta d’un tema "força controvertit". Coincideixen en assenyalar que cal respectar el ritme de cadascú, però també rebutgen "caure en el relativisme" davant d’un retard. "A partir dels set o vuit anys, es poden detectar unes dificultats tractables. La prevenció i la detecció precoç són bàsiques per reconduir-lo i, a la vegada, ajudar que no se’n vegi afectada l’autoestima. Els nens són intel·ligents emocionalment, no es desmotiven perquè sí: quan veiem que el nostre fill expressa comentaris com «Soc ximple», «No me’n surto amb res», «No vull anar a l’escola perquè no ho sé fer»..., hem d’estar alerta". Sense motivació, no se’n podrà sortir: "Per aprendre, cal que hi hagi desig i certa capacitat per afrontar el fracàs i les frustracions. Cal observar de quina manera encaren aquests reptes per tal de poder-los estimular a desenvolupar la seva lectoescriptura".

Competició entre pares i mares

Competir per ser el pare o la mare de l’alumne que aprèn a llegir abans i millor és inevitable, i una certa exigència no obsessiva és positiva. Ho sostenen Miguel i Anza: "Les famílies –asseguren– volem que els infants es desenvolupin de la millor manera possible. Sovint ens sentim insegurs i amb pors sobre si fem un bon acompanyament en el seu desenvolupament, i molts cops cometem l’error de pensar que si l’infant treu bones notes, està bé i nosaltres ho estem fent bé. Per tant, tenir un grau d’exigència que potenciï el desig de créixer i d’aprendre és saludable, però quan un mateix s’adona que està exigint massa al seu fill o a la seva filla, cal repensar què ens està passant".

Les psicòlogues aconsellen que els pares s’aturin a pensar i vagin enrere: "No oblidem que tots hem sigut nens i hem pogut sentir rivalitats, enveges i inseguretats, i cal observar com ho hem anat gestionant. En el procés d’esdevenir pares i mares, van aflorant aspectes infantils d’un mateix, de la seva pròpia infància i de les relacions viscudes, i és inevitable revisitar-los". Rere la impaciència de qui vol un superfill en lectoescriptura –i en tot–, pot haver-hi fantasmes propis: "Pot succeir que, sense adonar-nos-en, acabem demanant al fill que prengui amb il·lusió la tasca de realitzar allò que ens hauria agradat fer de petits a nosaltres, tot fent-los carregar amb el pes de les frustracions que tenim. En aquest punt, cal ser conscients que l’infant té la seva pròpia manera de ser, els seus propis gustos i aficions, i que poden no correspondre a l’imaginari que un té del fill desitjat i idealitzat".

Comparar escoles

Si comparar els fills en matèria de lectura i escriptura no es pot evitar, comparar els mètodes i les praxis dels centres on estudien també és una temptació irresistible. Aquest contrast es produirà amb més intensitat, segurament, entre famílies d’amics o germans que duguin els fills a col·legis amb projectes pedagògics divergents. L’antídot: estar-ne informats i convençuts. Gámez pensa que "cal ser conscients que cada context és diferent, acollir de manera positiva la diversitat que pugui haver-hi participant de manera activa en les activitats de l’escola i creure en l’ideari pedagògic i projecte del centre". Recomana "estar informats i conèixer la metodologia que empra per seguir practicant a casa, i seguir els consells, pautes o recomanacions que ens pugui donar el tutor del nostre fill".

En tot cas, seria desitjable que la tria d’una escola o d’una altra fos conscient i que no se li delegués tota la responsabilitat d’ensenyar als fills a llegir i escriure: la feina és compartida i continua a casa i al carrer. "Cada família inscriu el seu infant a l’escola que considera que segueix un model educatiu o línia pedagògica d’acord amb els seus criteris. Per tant, defensen Miriam Miguel i Ganaëlle Anza, "hem de ser conseqüents amb el model que hem triat". D’altra banda, "no podem demanar que l’escola es faci càrrec de tots els aprenentatges o adquisicions: cada escola potenciarà més uns punts que d’altres. És a dir, com a família tenim la responsabilitat de proporcionar altres espais d’aprenentatge i socialització que impliquin, per exemple, un ús adequat dels espais comunitaris". Camins diferents i treball en equip per arribar a un mateix destí: lectors i escriptors competents.