A quina edat s'ha d'aprendre a llegir?

BarcelonaDes del “Mi mamá me mima” —la típica frase que feien repetir als infants per iniciar-los en la lectura fa més de cinquanta anys— fins a l’actualitat, els mètodes i els recursos per aprendre a llegir han anat variant. Però ¿és un ensenyament homogeni el que hi ha ara? Segons explica Montserrat Fons, professora del departament de didàctica de la llengua i la literatura a la Universitat de Barcelona (UB), abans es parlava de mètode analític (reconeixement lletra-so) o de mètode global (reconeixement de la paraula). Però ara, en ple segle XXI, apunta a dues visions: una diu que primer s’ha d’ensenyar a llegir per components: consciència fonològica, relació so i grafia, traç de les lletres, etc., amb la concepció que s’aprenen separadament i que, després, els infants ja els ajuntaran. L’altra, però, reconeix que llegir i escriure és complex i que hi ha aspectes cognitius que no van sols, sinó que es relacionen amb altres de socials i afectius. “Si llegir, fonamentalment, és comprendre, no entenem que hi hagi, des d’aquesta perspectiva, cap recurs, tècnica o activitat en què s’aïllin els elements. Sempre hi ha una activitat comunicativa, comprensiva i significativa que ens fa entendre com es llegeix i com s’escriu”.

Que hi ha força tècniques per ensenyar a llegir i que són variades ho corrobora Núria Pedrós, doctora en pedagogia i membre de la Xarxa d'Experts del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya. Pedrós recorda que totes aquestes tècniques tenen en comú unes activitats prèvies, com ara les de discriminació visual (la forma de les lletres) o auditiva (sons, endevinalles, embarbussaments), fins que s’arriba a les pròpies de la lectura, també a través de la manipulació de materials, com ara lletres o jocs en què es barregen activitats d’escriptura. “També hi ha la tècnica de globalitzar, de veure paraules senceres. Hi ha qui en lloc d’ensenyar la lletra primer, ensenya primer la paraula o explica un conte i, a partir d’aquella història, en tria les paraules més importants, que són les que serviran després per començar l’aprenentatge”.

Les etapes

“La lectura es consolida a cicle inicial, a infantil només es posa la primera pedra al currículum. Tot i que moltes escoles ensenyen a llegir a infantil, no és un objectiu d’aquesta etapa. Depèn de cada mestre i de cada escola, però, en principi, pedagògicament, no està indicat”, exposa Laia Bruguera, mestra d’infantil i de cicle inicial de l’escola rural Puig Rodó d’Ullà, al Baix Empordà. Segons explica Bruguera, i tot que dependrà de cada grup, a I5 es pot iniciar la identificació de fonemes, grafies i primeres paraules, que continuarà quan l’infant passi a cicle inicial. “El més important sempre és que es treballi a partir de contextos significatius. A infantil és molt típic començar a conèixer les lletres a partir dels noms dels companys o de la família, perquè són significatius per a ells”.

Bruguera remarca la importància de respectar el ritme de cada infant, però si es detecta un interès precoç en les lletres, està bé potenciar-lo. “Però cal fer-ho d’acord amb els seus tempos o farem que se saltin passos importants, i això és contraproduent”. Mar Hurtado, presidenta de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, afegeix que actualment, en l’aprenentatge de la lectura, també es dona més sentit a escriure, sense fer que tot esdevingui una rutina tan mecànica com anys enrere. “Això és important perquè motiva més el nen. Quan ell fa una cosa perquè realment té un sentit, hi troba el plaer. Si no, també ho acabarà fent, però amb la sensació que no és beneficiós. A més, una cosa tan concreta com la lectura pot repercutir en tots els altres aprenentatges”.

Hurtado també subratlla un dels aspectes que cal tenir en compte perquè donar sentit a la lectura no sigui una qüestió que es quedi només dins de l’escola. “¿Els missatges que perceben fora de l’aula són en lletra lligada? No. Doncs aquesta és la primera raó per la qual jo defenso que no es faci lletra lligada. El nen no la troba enlloc i no comprèn cap missatge perquè no són les lletres que se li han presentat. A més, són més difícils de fer i hi ha infants a qui els costa més i es frustren molt”, raona.

Corrents i canvis

Rosa Gil i Mireia Pérez-Peitx, membres de l’equip de l’ICE Aprendre a Llegir i a Escriure de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), del qual també forma part Montserrat Fons, indiquen que els canvis en les metodologies de l’aprenentatge estan basats en els descobriments científics sobre com aprenen els infants i sobre els processos cognitius implicats en els actes de llegir i d’escriure. A més, però, també hi tenen a veure altres factors, com ara referències preses d’altres països. Posen d’exemple un titular que explicava que a Finlàndia no s’aprèn a llegir i a escriure fins als set anys. “Això ha ajudat a entendre que aprendre a llegir i a escriure no és un objectiu finalista de l’educació infantil, sinó que, tot i que és un aprenentatge que s’inicia en aquesta etapa, els estudis diuen que la comprensió del funcionament del codi es desenvolupa en un període que va entre els quatre i els set anys”. També afirmen que no es pot menystenir l’impacte que té viure en una societat altament lectora, en la qual la mitjana de llibres que llegeixen els adults voreja els quaranta a l’any. “Si com a infant potser no s’està rebent una instrucció directa sobre les lletres, té un gran benefici veure les persones de l’entorn més proper llegir amb freqüència”.

Pedrós, però, considera que l’aprenentatge de la lectura sempre ha estat un tema molt polític. “No es poden deslligar els continguts dels currículums de la política i del context social en què vivim. Amb els anys, s’han anat elaborant diferents lleis que prenien com a referents uns països que s’assemblen molt poc a nivell social, cultural, polític i familiar al nostre”.

L’adaptació

Pedrós explica que malgrat l’edat de cada infant, les tècniques per ensenyar a llegir s’han de fer servir segons cada criatura. “No és el mateix un nen que amb cinc anys ja coneix totes les vocals i alguna consonant, que el que arriba als cinc anys sense conèixer res. S’ha d’adaptar el procés de la lectura a les criatures que tens a l’aula, que són més diverses que mai”. Alhora, també recorda que el nou decret d’Educació del mes de febrer diu que s’ha de tenir clar que l’adquisició del codi escrit no és un objectiu que s’hagi d’assolir durant el cicle infantil. “És a dir, la llei no obliga els nens de cinc anys a passar de cicle sabent llegir, però això és una mica incongruent amb l’estudi cerebral i neuropsicològic dels nens. La neuropsicologia diu que dels zero als sis anys, és quan es formen les xarxes neuronals al cervell. Per tant, és quan el nen està més preparat per assolir i assentar les bases del codi escrit”.

Segons apunta Pedrós, cal incidir i potenciar l’ensenyament lector. “La lectura és l’estratègia transversal per poder fer les altres matèries, com ara matemàtiques, socials, etc. Així que podem dir que gran part del fracàs escolar és a causa de la lectura. I molts infants no saben llegir perquè encara no han trobat el plaer de fer-ho”.

Una mirada enrere

Segons Rosa Gil i Mireia Pérez-Peitx, de l’equip de l’ICE Aprendre a Llegir i a Escriure de la UAB, fins als anys vuitanta era habitual ensenyar a llegir i a escriure a partir de practicar de forma separada i seqüenciada alguns dels seus components, especialment la coordinació entre l’ull i la mà, la discriminació auditiva, la lateralitat, la consciència fonològica, la relació entre el so i la grafia i la cal·ligrafia. També es discutia si era millor partir d’unitats petites, com ara els sons i les lletres, o partir d’unitats de sentit més àmplies, normalment les paraules, per descompondre-les progressivament en síl·labes i lletres. “Molts vam aprendre a llegir amb el mètode anomenat popularment lletra per lletra”, recorden. Però aquesta tradició, d’ensenyar els components per separat i de manera seqüenciada, canvia amb l’arribada de l’enfocament comunicatiu, la concepció socioconstructivista de l’aprenentatge i la consideració que saber llegir i escriure no és únicament dominar les relacions entre el so i la grafia, aspecte que tots els infants aprenen amb més o menys habilitat. “Llegir i escriure són processos que s’inscriuen en les funcions cognitives d’ordre superior, que impliquen conèixer el sistema de la llengua escrita”.

Aquests avenços científics que comenten Gil i Pérez-Peitx centren la mirada en la criatura i en la capacitat que té d’interaccionar amb l’entorn per tal d’aprendre en contextos amb significat. L’enfocament socioconstructivista sobre l’ensenyament i aprenentatge de la lectura i l’escriptura es va veure clarament impulsat per la publicació, l’any 1979, d’un estudi d’Emilia Ferreiro i Ana Teberosky en el qual definien diferents etapes per les quals transiten els infants quan aprenen a escriure una llengua alfabètica. “Aquesta publicació, sumada a altres estudis basats en l’aproximació socioconstructivista de l’aprenentatge, han donat lloc a currículums en els quals es posa l’èmfasi en la construcció activa del coneixement per part de l’infant, prenent de base el coneixement que ja té i que no només adquireix a l’escola”.