EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Ocells

La meva generació és la primera que mai ha sabut els noms de la natura que els envolta. Bé, segur que hi ha gent nascuda als seixanta que contradiu aquesta reflexió i espero que no se’m molestin, però si som sincers no són més que una meravellosa anomalia. És trist però és així; nosaltres, els fills del tardofranquisme, som els primers analfabets del nostre entorn, no sabem distingir un roure d’un om. Si ens diuen que els arbres esquifits del nostre carrer són plataners ens ho creiem, però si ens diguessin que són magraners ens ho empassaríem igualment. Només cal veure les mutilacions en forma de poda que consentim cada any per adonar-nos de la magnitud de la tragèdia.

A mi, aquesta ignorància sempre m’ha fet molt de mal, m’ha creat molt mala consciència, i em sembla que el motiu és també generacional. Perquè si el meu fill ignora tots els arbres fruiters del terme, té la seva refotuda lògica: mai els ha tingut a prop, mai els ha fet servir de refugi o cau amagat. Jo, en canvi, sí; jo, de petit, encara he anat al tros, he plegat avellanes i he posat borrasses per fer l’oliva. I, tanmateix, reconec que soc la baula que ha trencat el coneixement de l’entorn. Puc dir-te tots els presidents nord-americans del segle XX en ordre cronològic, però ignoro quina forma té un faig o un pomer. Soc així d’imbècil.

Ara bé, hi ha un segment del meu desconeixement que em trasbalsa encara més. Si miro al cel no reconec els ocells. Només ser identificar l’espècie més desagradable, aquests coloms babaus que empudeguen les places i els parcs. La resta se’m presenta com un univers estrany, aliè a les meves coordenades. Això, que ja és prou fotut en una ciutat catalana on els ocells fa temps que minven davant la indiferència dels humans, s’ha fet molt més evident, ara, als afores d’un petit poble anglès. I és que des del primer dia que em vaig plantar aquí tinc la sort de llevar-me amb una simfonia de moixons que piulen i refilen sense parar. Merles, caderneres i pit-rojos em regalen diàlegs impossibles que il·luminen els matins del meu petit jardí per molt grisos i ennuvolats que siguin.

Sí, ho tinc decidit: demà mateix em compraré un llibre d’ornitologia. No pot ser que no sàpiga el nom dels que cada matí m’acompanyen en el meu despertar i em fan la vida més acolorida.