EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Bratislava

Sembla mentida però fa dues generacions la gent no sabia què era això de fer vacances. Per als meus avis, sense anar més lluny, el més semblant al que fem ara quan arriba l’estiu era sortir els dies de festa major i anar al ball, fer un bon vermut mentre sonaven les sardanes o, en els casos més excepcionals, portar la família a una fonda i pagar el compte amb l’alegria del que ho fa un sol cop a l’any. Ara no, ara, si no agafes un parell d’avions a l’estiu ets un pringat i un ranci. I així anem, passant-nos els dies de lleure als aeroports, esperant un vol que encara és a dos mil quilòmetres d’on som, deixant-nos tractar com a borregos, traient-nos les sabates i buidant les butxaques als controls de seguretat mentre un encarregat malcarat ens palpa les natges per si hi portem alguna arma de destrucció massiva.

Els de casa meva, potser perquè ja fan prou aeroports tot l’any, aquestes vacances han decidit fugir del trànsit aeri i recuperar una manera de tombar que va fer molta fortuna abans de l’arribada dels low cost : l’interrail. Potser us sona, és allò de viatjar de tren en tren per tots els països que pots, dormint en llits vagó si tens sort o al passadís si vas una mica escurat. Així és com la dona i el nen s’han fet petar vuit països en quinze dies. Jo, que ja tinc una edat i tinc debilitat pels imperis en decadència, m’hi he afegit just per descobrir què en queda del gran Imperi Austrohongarès i la veritat és que l’encant de Praga, Budapest o Viena també ha patit la plaga del turisme. Els centres històrics conserven la seva opulència però també són un cau de xiringuitos i botigues de souvenirs, de grups de japonesos seguint un guia amb la samarreta massa suada i fent-se selfies compulsivament. Per això us diré que si mai passeu per aquí on soc ara, feu el possible per arribar-vos a Bratislava. És una ciutat petita i amable, tan tímida que s’amaga vergonyosa darrere les muralles de Sant Miquel, però amb un seguit de carrers empedrats plens d’encant, ideals per ser passejats de manera mandrosa. Això sí, quan passegeu pel centre aneu amb compte de no ensopegar amb Cumil, aquest treballador de les clavegueres badoc que espia els vianants des de terra tot pensant si tant de turisme paga realment la pena.