NO SEMPRE TINC COSES A DIR

Que no us atrapin els lladres de cossos!

Jo feia 1r de BUP (sí, soc d’aquesta generació) i estiuejava a Torredembarra. Al cinema del poble feien 'La invasió dels ultracossos', la versió del 1978 del clàssic en blanc i negre del 1956. Ja sé que els puristes diran que l’antiga és la bona, però la meva és aquesta, amb Donald Sutherland en una escena final que... No, no us l’explico.

Segur que heu vist alguna de les moltes versions de la història: una espècie extraterrestre arriba a la Terra i substitueix les persones quan estan adormides per uns clons que creixen en unes beines vegetals (sí, ho heu endevinat: vaig tenir problemes per agafar el son... vaig trigar força). Les noves persones es caracteritzen per una total manca de sentiments, per una absoluta fredor. Fan tot el que farien normalment, però no somriuen, ni riuen, ni ploren... ni estimen, esclar. Només s’alteren quan detecten algú que encara és humà: llavors els lladres de cossos el persegueixen sense descans fins a convertir-lo en un d’ells. I la manera de no ser detectat és dur una vida miserable, fent veure constantment que res no t’afecta: inexpressiu, hieràtic, insensible...

Em va fer molta por (sí, podeu dir que soc un #malaltdesitges, però llavors encara no ho era) i ara me’n fa més, perquè els lladres de cossos són aquí, entre nosaltres. Segur que els heu vist i els heu sentit: són els que diuen que els mestres han de ser neutres (com un sabó?), que no han de donar la seva opinió, que no han de promoure debats, que no han de respondre preguntes incòmodes dels alumnes (sí, hem passat de “pregunta-ho a l’escola” a “això val més pregunta-ho a casa teva”), que no han de dur res a la roba que pugui indicar que reivindiquen res... I, per sobreviure, els i les mestres es veuen obligats a autocensurar-se, no fos cas que els lladres de cossos els posessin en evidència proferint crits.

No els deixem fer-ho. Vencem-los amb la il·lusió i l’entusiasme. Així que... desperteu-vos, que els ultracossos són entre nosaltres! Abraceu els fills, petonegeu la parella, ensenyeu amb passió i energia, digueu què penseu, què creieu i què sentiu. No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: entusiasmeu-vos, no adormiu el vostre afecte i la vostra passió... Que no us atrapin els lladres de cossos!