EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

‘Holi’

Són quarts de deu del matí i la meva cara és un quadre de Jackson Pollock. Uns fils humits de color vermell, groc i blau em llisquen per les galtes i els quatre pèls que em queden han adquirit un to verd pistatxo semblant al de l’increïble Hulk quan està molt emprenyat. Del cel cau un xàfec generós i profundament britànic mentre noto com els ulls em couen de mala manera. Això és un desastre absolut i només porto mig quilòmetre de cursa benèfica.

Us seré sincer: res m’agradaria més que plegar ara mateix i buscar algun aixopluc, però no ho puc fer. He fet una promesa a la dona i al nen i, a més, el meu orgull és encara més gran que el mal que em fa tot el cos. A més, no sabria com trobar la sortida, tinc les ulleres tan brutes d’aigua barrejada amb pols de colors que no hi veig tres dalt d’un burro, o sigui que continuo panteixant, aixafant un fangar espès i negre i mirant de seguir l’estela d’una senyora de setanta anys amb malles de color rosa que sembla ser l’única participant que encara no m’ha deixat enrere.

Sis dies abans d’aquesta escena que us explico el meu fill em va parlar d’una cursa que muntava la seva escola per finançar una associació que ajuda adolescents amb malalties greus. Us en faríeu creus de la quantitat d’actes solidaris que es fan aquí a Anglaterra; és admirable. Cada setmana tens l’oportunitat de sentir-te una mica menys egoista i privilegiat, encara que sigui per un parell d’horetes. Naturalment vaig accedir a participar-hi, si més no per no aigualir l’entusiasme habitual de la meva companya davant d’aquest tipus de propostes. Total, només eren cinc quilòmetres, no m’hi podia negar.

I aquí em teniu ara, suportant el diluvi universal en calça curta i samarreta imperi, amb el fetge sortint-me per la boca. I el pitjor no és això, sinó un petit detall que se’m va escapar quan m’explicaven la carrera. Resulta que soc en una cursa holi, que per a aquells que no ho sapigueu vol dir que, mentre t’ofegues de flat, uns cretins et ruixen amb tones de polsim multicromàtic. No sabeu les ganes que tinc, ara a l’última volta del circuit, de fer empassar una tona de pols a l’organitzador d’aquesta tortura.

Però no us enganyo, no ho faré. Primer, perquè la causa solidària s’ho mereix; i, després, perquè tot just ara arriba l’ambulància que he demanat. Pobre vehicle, trigaran setmanes a fer-lo net.