I si hagués afectat més a la canalla?
Una de les lliçons que urgeix que extraguem d’aquest moment que estem vivint té a veure amb el tracte vergonyosament indigne i inhumà que estem donant a la gent gran. Aquests dies hem arribat a extrems ignominiosos. Però la cosa, ja ho sabeu, ve de lluny. Com a societat, aquesta assignatura la portem suspesa des de fa temps. Començant per la manera com rebaixem el valor de les persones a partir del moment que es jubilen i deixen de ser productives, continuant per com desestimem la seva saviesa però en canvi ens aprofitem del seu ajut i el seu temps mentre encara ens són útils, i acabant per com els arraconem quan ja no ens fan servei.
Amb tot, aquests dies ens hem superat. Bàsicament, en dues qüestions esfereïdores. La primera, el que es deia quan el covid-19 va començar però encara no ens havia tocat de prop. Ho recordeu? Se li treia importància perquè era una mena de grip que afectava principalment la gent gran. Podíem estar tranquils, doncs, perquè es veu que la gent gran ja es pot morir. Em pregunto què hauria passat si hagués estat un virus que s’hagués acarnissat amb les criatures. Segurament n’hauríem fet cas abans, oi? I per què no amb la gent gran? La meva mare té vuitanta anys i no veig per què hauria d’estimar-la menys o importar-me menys la seva mort, ara que és gran, que quan era més jove. Em sembla d’una deshumanització tan alarmant que he aprofitat per demanar els meus amics i amigues que el dia que la meva mare falti no se’ls acudeixi ni tan sols insinuar-me que “ja era gran”.
La segona qüestió esfereïdora és la manera com estem consentint que mori la gent gran. Deixaríem morir així les criatures? Segurament tampoc. Doncs als avis i àvies els atemoreixen igualment la malaltia i la soledat, necessiten igualment una mà que els doni pau i escalf. Me’ls imagino privats de les visites i l’amor dels seus, d’un al·licient, una esperança o una il·lusió on aferrar-se... Com ha de ser de difícil no deixar-se morir! La manca d’amor i d’esperança debiliten el sistema immunològic (hi ha estudis que ho demostren). L’amor és un factor de protecció tan imprescindible com els guants i les mascaretes. Urgeix que ho entenguin els que encara no ho entenen i tenen poder de decisió. Per deixar de salvar bancs i televisions i dedicar els pressupostos a humanitzar els drames humans.
