Massa tard, o no
M’expliquen que existeixen locals comercials que es dediquen a espollar caps de MEC per un preu que, tot i no ser baix, compensa àmpliament. La informació em deixa fascinada, però els caps dels meus MEC ja no pateixen les visites inoportunes dels polls, i si ho fan s’ho gestionen ells mateixos. El servei m’hauria anat tan bé en tants i tants moments... Però ja no em fa falta, i com en tantes altres coses, tinc la sensació que he fet tard. Caguntot.
La MEC número 1 va néixer l’any 1999 i el canvi que s’ha produït en aquests 19 anys és molt bèstia per la diferent sensibilitat a l’hora d’afrontar la criança. Quan va néixer el MEC número 3, l’any 2005, vaig poder triar un lloc per aprendre a fer massatge infantil, gaudir del servei de llevadores i si tenia dubtes sobre la lactància podia llegir blogs, trucar a assessores de lactància i parlar-ne amb la pediatra d’una manera completament diferent de la primera xerrada que vaig tenir el 1999, que el metge va liquidar amb una gran sentència: “Tu fes, no hi ha més secret”. D’acord, en aquest cas no vaig fer tan tard i, ni que fos amb el tercer, ho vaig aprofitar. Però coi, amb la MEC número 1, quan anava més perduda que un turista sense Google Maps, ho hauria agraït i molt.
A meu barri, a Gràcia, a Barcelona, ara hi ha de tot: botigues d’estris per dur els petits MEC penjant, de roba per a nadó feta artesanalment, de productes de cosmètica natural infantil, tres vegades més llars d’infants públiques, una gran oferta de classes per als MEC més petits: ioga, teatre!, anglès, xinès, circ (això a casa meva no hauria fet falta, però), meditació, mindfulness, macramé... Sincerament, no hi ha dret.
De totes maneres també estic contenta d’haver fet tard amb segons què. Ara mateix, amb els grups diabòlics de WhatsApp traient fum, no sé com hauria pogut superar els anys de llar d’infants i d’educació infantil. I tampoc sé com hauria reaccionat a la invasió constant de fotos que m’expliquen que es produeix per part de certs mestres, i certs pares que acompanyen les activitats escolars. I no vaig haver de desenganxar criatures petites de tauletes i smartphones. Els he de desenganxar ara, que són Adolescentis comunis, i és pesat, molt pesat, però sospito que no tant com extreure els ginys tecnològics de les mans d’un mini-MEC. I també m’he saltat amb alegria la presència massiva d’aconselladores i aconselladors professionals a les xarxes socials i les cinquanta mil fonts d’informació que tenim disponible sobre qualsevol petit tema relacionat amb els MEC.
Així doncs, no tot és negatiu, i ara que acabo de complir quaranta-nou anys i encara conservo tota l’energia del món, i que ja tinc els MEC força espavilats i autònoms, penso que sí, que en realitat va ser un encert començar aquell 1999. Mira que bé.
