Mirada de progenitora

El canvi més bèstia des que els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) ja no s’ajusten a la definició de criatures és la quantitat d’hores en què els miro o els veig o els tinc sota el meu radar òptic. Les hores, esclar, han baixat a nivells de subsol.

Quan eren petits la mirada era constant i si la pediatra em preguntava per la piga que tenien rere l’orella dreta jo podia afirmar sense dubtar que no existia i que allò era un esquitx d’alguna resta biològica indeterminada. Me’ls tenia estudiats i repassats. I descobria el moment en què deixaven de tenir aquella panxa que semblava de cervesa però que era la rodanxona de nadó per passar a una panxa de criatura. O les dents! Quina quantitat d’hores m’he passat mirant-los les dents. No per gust, sinó perquè ells m’ho demanaven cada vegada que una de les de llet trontollava. I jo, encara que no en tingués ganes, havia d’entaforar el nas a la seva boca i observar com la dent sanguinolenta es movia. Per no dir aquell neguit de mirar-los per saber què feien, per no perdre’ls o pel plaer de mirar aquell MEC petit.

De fet, una de les frases que vaig arribar a sentir adormida era: “Mama, mira!” I l’altra: “Però mama, que miris!” Perquè la demanda perquè els mirés era constant. Tanta, que m’hauria anat bé tenir dos ulls a la nuca, per poder mirar-los i continuar fent el sopar o estenent roba o el que fos. Però no. Vaig continuar amb dos ulls frontals i la tensió per atendre la imprecació: “Mama! Que em miriiiiiis!” I quan els mirava podia veure de tot: llengües tenyides de blau per una llaminadura poc recomanable, coreografies que havien après a la tele i que duraven i duraven i duraven, pentinats retallats amb tisores que havien tret de no se sap on, parets pintades, samarretes pintades, vambes pintades, pantalons pintats; una MEC vestida amb cinc faldilles superposades, un MEC amb uns cabells rígids i aspres després de set dies de colònies -i que em deia a cau d’orella: “He, he, he, no m’he dutxat”-; un MEC enfilat dalt d’una lleixa metàl·lica, un MEC enfilat dalt d’un armari, un MEC enfilat al sofà, un MEC enfilat dalt d’una barana...

Ara ja no m’ho diuen però jo els miro. He de dissimular perquè no se n’adonin i ja no sé si tenen pigues o restes biològiques, però els observo i els veig: grans, canviats, meravellosos.