OXITOCINA
Opinió 25/08/2018

Necessitem clics a granel

Mireia Izard I Montse Barcon
2 min

M’havien dit que estava al caure, que em preparés per al dia R, que havia de tenir l’arsenal necessari per sortir-ne sense carregar dubtes i culpes. I va arribar, una tarda de juliol a Barcelona, amb tanta força com la xafogor de la capital. El meu fill de dos anys s’estrenava amb un dia R i me’l dedicava exclusivament a mi. Vaig tenir la sort de viure a primera fila l’espectacle de la Gran Rebequeria.

Ell jugava tranquil·lament, li vaig anunciar que anava al lavabo perquè havíem de marxar i en dos minuts va deixar el menjador com si fos un camp de batalla. Metralla feta de cotxes de plàstic, mines que eren retoladors, runa que abans havia sigut puzles... El terra era una catifa multicolor i ell m’esperava desafiant assegut sobre la taula i de braços plegats.

En aquell moment vaig respirar profundament i vaig recuperar l’arxiu de consells que la psicòloga Alexandra Mariné ens havia explicat a l’Oxitocina el dia que havíem parlat d’aquesta etapa evolutiva, sana (però punyetera), dels nostres angelets. D’acord, som-hi!

1. Valida emocions, demostra que l’entens i hi empatitzes. “Ja sé que no vols marxar, que t’ho estaves passant molt bé. Però ens esperen”.

2. Sigues clara i contundent sense cridar. “Això que has fet no està bé, no pots tirar totes les joguines per terra ni tampoc enfilar-te a la taula”.

3. Insisteix però, si no funciona, no facis de públic del seu xou. “Ho has de recollir tot, fins i tot et puc ajudar, però ho has de fer”.

Dissimulant els nervis, vaig interpretar el meu paper amb tota la credibilitat que vaig poder. Però el meu petit viking també tenia clar el seu. “Nnnno”, em deia marcant amb força la ena a un pam de la cara. ¿Com podia ser que aquell infant tan dolç m’estigués provocant així? Algú m’havia canviat el fill? Com que no tenia més idees pròpies ni consells sota la màniga, vaig decidir deixar de participar en la funció. Vaig dimitir i li vaig dir que me n’anava a l’habitació a acabar-me d’arreglar mentre pensava que d’aquella no me’n sortiria. El cadellet em va seguir i quan era al meu costat vaig sospirar i li vaig dir: “Estaria tan contenta si endrecessis el menjador”. I el paio va i marxa i ho endreça tot ell sol! Havia fet el famós “clic”. Si algú els vengués a granel seria tot tan fàcil...

stats