Un canvi no és una millora

A vegades pensem que canviar les coses suposa una millora automàtica. Ho dic, sobretot, pensant en el món de l’ensenyament i els sistemes educatius que s’alternen generació rere generació.

Sempre he pensat que, d’una banda, cal innovar i buscar noves maneres de fer aprendre, però, de l’altra, trobo indispensable disposar d’una base estructural sòlida que serveixi sempre com a punt de partida. Sovint he tingut la impressió que quan es parla de canvis es vol desautoritzar tot el que sembla antic o del passat, sense tenir en compte que potser hi ha valors i conceptes, fins i tot metodologies, que són sinònim d’èxit contrastat. Més enllà de la introducció de les noves tecnologies a l’aula, molts dels canvis que se’ns proposen com a revolucionaris, en el fons, no disten gaire de propostes del passat més o menys maquillades. La majoria de propostes trencadores proposades per gurus de despatx es perden en supèrflues floritures conceptuals, plenes de bones intencions, però de difusa concreció. Sempre he estat crític amb aquest aspecte perquè crec que la fórmula per millorar l’ensenyament i fer-lo més ambiciós passa per les persones, més que pels sistemes.

Fa prou anys que em moc pels instituts i tinc prou experiència, primer com a alumne i després com a professor i pare, per adonar-me que la clau de l’èxit sempre és la qualitat dels docents que imparteixen les assignatures, no com avaluen. Podem innovar de mil maneres diferents, però si no tenim bons professionals defensant les aules, l’experiment s’ensorra i ensenya les vergonyes. Per als meus fills només desitjo que tinguin els millors mestres possibles; el sistema o les notes, per a mi, són menys importants. Com a docent, admiro molts companys, però també em poso les mans al cap amb d’altres que no haurien de treballar d’això. I que cal treballar millor és tan senzill com evident. Necessitem docents que sàpiguen comunicar, que mostrin empatia amb els alumnes, que es preocupin de veritat pels seus progressos, que estiguin connectats amb la realitat i l’actualitat, participatius i experts en la matèria que imparteixen, a més d’estar compromesos amb la seva formació permanent. Aquesta és la clau per assolir més bons resultats, reals i tangibles; la resta, més aviat enreda i molesta.