29/08/2020

Aquells bonics dies de platja

2 min

Em refereixo als dies de platja amb menors d’edat a càrrec (MEC) en edats inferiors al metre d’alçada. A quan les anades a la platja esdevenien un episodi èpic. I no pel fet d’anar a la platja, sinó pel fet d’anar a la platja. Va, que m’explico.

Anar a la platja comportava sucar-los de crema solar abans de sortir de casa. O sigui, perseguir-los i untar-los de crema. Els MEC sempre van ser propensos a córrer quan els deies “vine un moment que...” En les altres vides devien ser els germans Dalton, i quan sentien la veu de l’autoritat demanant-los l’alto se’ls devia disparar el patró d’atracador de bancs davant el xèrif de torn. Superada aquesta primera prova tocava fer acumulació de trastos: aigua, funda isotèrmica per mantenir fresca l’aigua, les cent joguinetes imprescindibles, el para-sol, els flotadors de braços o de cintura i la fruita per enganyar-los l’estómac i poder aguantar sense gastar-nos el pressupost en gelats a preu de caviar. I au, a caminar per adonar-nos a mig camí que ens havíem deixat les tovalloles i les gorres. Caguntot, mitja volta i som-hi cap a casa i un altre cop en marxa.

I tot això tenint present que ben sovint comptàvem amb l’ajuda inestimable dels avis, que tenen casa a tocar de la platja...

En fi, després de suar la cansalada per caminar quinze minuts carregats com xerpes escalant l’Everest, hi arribàvem. Plantàvem la paradeta. Despertàvem l’odi dels veïns per plantar la paradeta just al seu costat (i això que encara no havíem fet res) i apa, en remull. O sigui, a fer de monitors, socorristes i vigilants dels MEC. De constructors de castells. De ficar-se a l’aigua amb ells encara que estigués a la temperatura d’Alaska... De mantenir-se dins l’aigua encara que continués a la temperatura d’Alaska. De no treure’ls els ulls de sobre i així i tot perdre’ls en més d’una ocasió (no confessaré quantes). De trobar-los instal·lats sota el para-sol d’una altra família gorrejant patates fregides. O fent jugar un pare aliè a les pales, sota la mirada indignada del MEC d’aquell pare. Que cansat que era tornar a casa, esgotats del sol i morts de gana. Que cansat que era tot. I ho escric ara per fer-me passar el rebot perquè ja no volen anar a la platja amb mi. I per recordar que quan hi volien anar la cosa no era tan idíl·lica. Ah, aquells bonics dies de platja... Allà us quedeu.

stats