Això no s’arregla amb una disculpa
La sensació, una vegada més, és que funcionem a batzegades i que cada govern ens mareja, ara cap aquí ara cap allà, sense consultar mai què ens semblen les seves pensades
BarcelonaComença un nou curs i, en teoria, professors i alumnes tornen frescos (mentalment, no pas per la temperatura) després d’una pausa raonable però imprescindible. Els anys em permeten afirmar que segons l’institut, i depèn del càrrec que ostentis, en quinze dies ja pots estar cremat. Confesso que he vist ritmes molt diferents i defenso que el professorat sigui alliberat de burocràcia innecessària perquè així es pugui concentrar en les classes i els alumnes. De feina no ens en falta pas, perquè encara couen els resultats PISA. Ara mateix el sistema educatiu català està en entredit en la seva totalitat.
En aquest curs, on entren molts funcionaris joves, seguirem lluitant contra el món exterior i farem mans i mànigues perquè els nostres alumnes es concentrin, treballin amb voluntat d’aprendre (la IA ha capgirat les regles del joc) i millorin la comprensió lectora i l’expressió escrita, cabdals perquè la resta s’aguanti. Segueixo pensant que manquen recursos de tota mena. La sensació, una vegada més, és que funcionem a batzegades i que cada govern ens mareja, ara cap aquí ara cap allà, sense consultar mai què ens semblen les seves pensades. Que ningú dubti de la professionalitat dels docents en la seva immensa majoria. Malauradament, però, sempre ens hem sentit sols i qüestionats davant d’una societat que ens cau a trossos. Mireu, si no, les dificultats dels joves després d’estudiar per emancipar-se i per guanyar-se bé la vida. Nosaltres intentem potenciar les capacitats de cada alumne perquè el seu futur no sigui un campi qui pugui on el caos i la frustració acabin en delinqüència. Nosaltres lluitem per civilitzar a través de l’injustament menystingut coneixement. No fer-ho és la barbàrie. Per això necessitem un sistema educatiu públic fort. El tenim? Hi creiem?
Sense plaça
El primer dia de curs m’agrada veure les restes d’innocència dels que aterren a primer i el canvi físic i mental dels que faran tercer i quart. Sobretot amb els de quart, a final de curs, treballem de valent per orientar-los. Intentem encertar la millor opció perquè molts no tenen clar què volen estudiar, si batxillerat o cicles formatius. Per això m’he quedat de pedra quan s’ha publicat que més de 31.000 joves aquest curs de moment no tindran plaça en cap de les deu opcions de formació professional pública que van demanar. Què en farem, d’ells, si es queden com qui diu al carrer? Són trenta mil famílies angoixades pels seus fills, molts esforços llançats a la brossa i una manca de previsió (també amb les places de batxillerat) greu i preocupant que promou la privatització. Això no s’arregla amb una disculpa. Per això la meva sensació, més enllà de les ganes de treballar novament amb els alumnes, és que seguim traient aigua del vaixell. Sí, tenim una societat saturada, on els serveis que paguem entre tots no són efectius i, a més, ens compliquen la vida. Sort a tots. La necessitem.
