LA PITJOR MARE DEL MÓN

Whatsapp en pausa

Aquest setembre les meves neurones van complir 48 anys. No estan atlètiques, ni elàstiques ni exuberants. Tenen 48 anys i es col·lapsen amb més facilitat que no pas ara en fa 18. La xifra no és casual. Fa 18 anys em vaig convertir en la pitjor mare del món. Fins llavors les meves cèl·lules pensants podien dedicar-se al que els donés la gana durant l’estona que els donava la gana. Però fa 18 anys va incorporar-se una prioritat a la seva vida, la de la criança d’una menor d’edat a càrrec (MEC), i 2 anys i 5 mesos més tard d’un altre MEC, i encara 6 anys més tard d’un MEC més. Les meves neurones van forçar la maquinària per recordar revisions, reunions, extraescolars, deures, dies de portes obertes, matrícules, casals, vambes de soles esbotzades que calia substituir, roba que calia canviar o desar, etc.

I a l’allau de dades que representa la convivència amb 3 MEC s’hi ha d’afegir la de la vida digital. Específicament la del refotut WhatsApp. Grups que creixen com bolets i amb membres del grup que es comporten com Gremlins remullats en vodka. O no. Senzillament grups de WhatsApp divertits, entranyables i xerraires. O una espècie gairebé desconeguda, la dels grups sobris de paraules. Amb els grups de WhatsApp aquestes darreres setmanes he hagut de prendre dues decisions dràstiques.

La primera ha sigut fer valer la meva condició pública de pitjor mare del món i plantar-me davant d’altres progenitors que inundaven un grup de WhatsApp amb missatges aliens a la naturalesa del grup. No em va importar gens que em xiulessin les orelles, que quedés en evidència que estava exercint d’antipàtica oficial, que ningú em dirigís la paraula quan ens tornéssim a retrobar cara a cara.

El que volia, el que desitjava, el que necessitava era que aquell grup es fes servir per comunicar quatre coses pràctiques referents als MEC. I punt. Em va costar, em va costar, però ho vaig aconseguir. Però no sé fins quan. Perquè no només es tracta de missatges que allà no toquen. És l’ús indiscriminat d’aquell canal per preguntar informacions òbvies que ja s’han enviat un segon abans, o una setmana abans per mail... En fi, seré optimista.

L’altra decisió dràstica ha tingut a veure amb l’actualitat del país. He sortit d’uns quants grups de WhatsApp de manera temporal. I també he enviat un missatge demanant a les moltes persones que m’enviaven mil imatges, acudits, enllaços i textos, que deixessin de fer-ho. No ho he fet perquè m’ofenguessin, tot el contrari. En el 99,9% de les ocasions hi estava d’acord. Era la impossibilitat física de les meves neurones d’assumir tants i tants i tants missatges en tan poc temps. Necessitava, necessito, un cert silenci per pair tot el que ens està passant. I sabeu què? Us ho recomano. Gràcies a totes les persones que han entès el meu gest.