LA PITJOR MARE DEL MÓN

Progenitores amb dret a crítica

La setmana passada, uns grans magatzems van tenir l’atreviment de promocionar el Dia de la Mare amb un anunci (impresentable) que lloava l’esperit de sacrifici i les nul·les ganes de queixar-se de les progenitores (del planeta Mart?). La seva visió al·lucinatòria del màrqueting ha deixat molt clar que encara queda molta feina a fer a l’hora de desterrar rols masclistes i patriarcals.

Segons certa publicitat (molta publicitat), les progenitores som aquells éssers entregats que ni pensem en queixar-nos (i un rave). O les úniques que sabem anar a comprar (perdona?). O les que sospirem per un nou nadó (a mi que no m’hi comptin). O les que sempre posem per davant la família i arraconem els nostres desitjos i voluntats i, a sobre, ho fem amb un somriure beatífic (Photoshop fa miracles, aviso).

No, no i no i cent mil vegades no. Ja porto nou anys proclamant que les progenitores som imperfectes. Que haver decidit tenir menors d’edat a càrrec (MEC) no vol dir que no hi hagi moments que sapiguem que a Hawaii s’hi estaria molt bé (soles). Que no som cíborgs i tenim personalitat pròpia més enllà del rol de mares: ens cansem, tenim ganes d’anar a ballar salsa o música electrònica, somiem i portem a terme projectes professionals i personals i, fins i tot, marxem de viatge sense els MEC perquè és una experiència que no ens volem perdre... almenys jo.

Tot això que dic també es pot atribuir als progenitors, però a ells no se’ls pressuposa aquest automatisme d’avantposar els desitjos propis en favor de la família. A nosaltres sí, i és hora de recordar a tothom que ja n’hi ha prou.

Davant del plantejament d’aquesta campanya publicitària hi ha dues explicacions possibles: la ineptitud publicitària o la mala fe. O totes dues coses. Potser la cadena de comandament que ha tirat endavant la campanya publicitària viu tancada en un monestir budista a l’Himàlaia i no s’ha adonat dels canvis imparables de cada 8 de març i de les reivindicacions d’una maternitat desacomplexada. O potser, senzillament, els incomoda i volen frenar el que és imparable: el feminisme. Doncs que s’hi posin fulles.

La majoria de progenitores que m’envolten militen en la imperfecció i el desig de ser mares, sí, i alhora moltes més coses. I quan arriben esgotades a casa i troben mitjons per terra i que a ningú se li ha acudit fer el sopar exclamen: caguntot!