HORMONES, GUIX, ETC.

Pors, desitjos i futur

Què els fa por o què odien els nostres alumnes? Què els fa més il·lusió? Com s’imaginen quan en tinguin trenta? Posats a fer-los escriure, he triat aquestes preguntes perquè me les respongui un grup de vint alumnes de tercer d’ESO. Els adolescents, ja se sap, tendeixen als temors ancestrals i als metafísics. Em diuen que els fa por la mort, però per la incertesa de què vindrà després. Són, doncs, mig ateus i mig creients. N’hi ha algun que dona als seus temors un to molt més social: “Em fa por formar part d’una societat d’idiotes”. I un altre rebla el clau: “Em fa por acabar sent una més d’aquesta màquina productiva”. Algun altre es decanta pel pessimisme: “No m’agrada sentir el buit, la sensació que res té sentit”. I encara n’hi ha un que detesta el consumisme: “Odio anar de compres i que només comprin els altres; penso que hauríem d’aprofitar el temps d’una altra manera”. Després hi ha la por a la infelicitat, i a coses molt més prosaiques, com suspendre, o més simbòliques, com la por als insectes i molt especialment a les cuques que corren per la cuina. N’hi ha un que em fa una llista ambiciosa: “No m’agrada ni el futbol, ni el peix, ni el preu dels components d’ordinador”.

En el terreny dels desitjos hi ha que els toqui la loteria, viatjar molt o que els fitxin per un gran equip esportiu, i només esmenten tres professions: quatre alumnes volen ser metges, un vol ser militar, un altre policia i quatre més volen dedicar-se als jocs d’ordinador. A l’hora de descriure com seran d’aquí 15 anys apareixen els diners, el desig de tenir la vida resolta, la il·lusió per tenir un cotxe molt bonic o un gran sou, però els futurs metges es veuen ajudant la gent i curant malalties rares, i uns quants més es veuen viatjant i vivint en altres països. La idea de fer una família els és, en general, llunyana. Parlen de la parella però no de la família, i són molts els qui diuen que no pensen tenir fills. Però el tema més sorprenent és el dels gossos. Gairebé la meitat afegeixen un gos al retrat de la seva felicitat futura. Un n’hi posa tres! Un altre, un cavall. I també hi ha els qui es proposen grans reptes, com el de conèixer el món i les maneres de pensar per arribar a comprendre la vida, o el que es veu com a política: “Seré la primera noia transsexual del Parlament”. Per acabar, un d’entranyable: “El que menys m’agrada és que als trenta anys ja no tindré el meu gat”.