LA PITJOR MARE DEL MÓN

Mèrits poc curriculars

L’Elena m’explica que el seu nebot de cinc anys ja fa operacions matemàtiques. M’ho diu amb senzillesa tot i el seu orgull indescriptible de tieta. Amb ella i la Sònia parlem de menors d’edat a càrrec (MEC) i de totes tres soc l’única que faig de progenitora. De fet, ens petem de riure plegades de l’obsessió dels progenitors de competir a base dels mèrits dels MEC. Que si un ja caminava als set mesos, que si l’altre ja parla a l’any i mig o abans, que si ja llegeixen abans de fer primer de primària... I de sobte els pregunto: a veure, ¿vosaltres a quina edat vau parlar? I ens adonem de l’absurditat que representa fixar-se en tots aquests suposats mèrits. Jo encara no he llegit cap currículum de ningú que digui que va estudiar a tal i tal lloc i que va treballar a tal altre, i que, ah, per cert, a P3 era l’únic de la classe capaç de dibuixar sense sortir de la ratlla.

La Sònia i l’Elena diuen que ara observem massa els nostres infants. I l’Elena fins i tot afirma que l’observació no es fa per controlar si al menor d’edat a càrrec li passa alguna cosa o si té algun problema, sinó per tot el contrari. Que observem perquè tots els progenitors, en el fons, tenim l’esperança d’haver covat una criatura genial.

Llavors recordo aquells primers anys de criança dels MEC i m’hi trobo. Em reconec en aquest orgull de progenitora perquè la MEC número 1 ja garlava a una tendra edat, com si fos una locutora de ràdio esportiva argentina. O perquè el MEC número 2 tenia unes habilitats psicomotrius que l’havien de conduir cap al Circ du Soleil, com a mínim! O perquè el MEC número 3 feia anar la tauleta digital com un Steve Jobs de nivell avançat.

L’esperança que un d’ells hagués nascut amb alguna aptitud extraordinària (positiva...) hi era, i ara, anys més tard, l’esperança em sembla una ximpleria. No perquè no tinguin encants, capacitats i virtuts, que en tenen i moltes -per molt que la seva mare ho dissimuli en aquests articles-, sinó per aquella frase tan hippy i tan certa: que te’ls estimes igual siguin com siguin. I que la vida normal tampoc està gens malament. I que quins nassos esperar que els MEC siguin excel·lents, quan tenen una progenitora tan imperfecta. Tant, que espero que Ses Majestats els Reis d’Orient aquesta nit no em decebin i demà em llevi amb una mica de carbó, del de sucre, com cada any.