Parlo amb el Francesc Canosa sobre la seva energètica menor d’edat a càrrec (MEC). Només té un any, i tant el Francesc com la mare de la criatura estan contents... i esgotats. El Francesc i jo ens vam conèixer quan ell formava part de la categoria de no-pares, però ara que ja pertany al club dels pares i mares imperfectes m’explica què és el que més li costa, barrejant les disculpes i la culpabilitat: “Ja ho sé que no n’hi ha per tant, i la nena és maquíssima, però és que hi ha un tema que em supera”.
El tema en qüestió no és altre que l’absència total de marge de maniobra. Amb la petita MEC a la seva vida se li ha acabat improvisar, i si cal allargar l’horari, el laboral o el que sigui, tant ell com la mare han de fer mil equilibris, pactes i pedaços logístics. Intento consolar-lo oferint-li solidaritat i comprensió. Sé que no serveix de res que li expliqui que això canviarà, i que quan la seva MEC entri a l’institut l’amenaçarà amb enviar-li la Brimo si s’acosta a la porta del centre, i que llavors se sentirà desconcertat per haver estat descavalcat de la seva tasca d’acompanyant. Em limito a explicar-li com m’ho organitzava per atendre el circ de puces hiperactives que eren els meus MEC i, alhora, escriure guions i començar a escriure llibres. Ah, i tenir vida personal. El Francesc em llança una mirada d’esgotament i d’admiració, i em diu: “Com t’ho feies? Com vas trobar temps per començar a escriure llibres just llavors?” Li responc que no ho sé gaire, que era més jove i que el naixement dels MEC va dur un desgast físic i alhora un raig enorme de força i creativitat. I li faig veure que a ell li ha passat el mateix, que ha creat el magazín digital 'La Mira', just en aquest primer any de la seva MEC. Admet que és així, que existeix aquesta connexió. I que d’una manera estranya és l’època amb menys disponibilitat de temps, però potser també de les més fèrtils. Al final ell també em pregunta pels meus MEC, i en recordar que estan post i plenament adolescents, també m’ofereix la seva solidaritat. I aleshores sí, li ofereixo un futur brillant i li confesso que l’adolescència tampoc és tan terrible... i el marge de maniobra pot arribar a nivells mooolt acceptables, o sigui que endavant les atxes! I en veure com somriu crec haver-lo enganyat prou perquè tiri endavant deu o onze anys més. Espero que quan arribi l’adolescència de la seva MEC hagi oblidat que vam mantenir aquesta conversa.
