LA PITJOR MARE DEL MÓN

Mantenir el prestigi

És imperdonable. De vegades m’oblido que soc la pitjor mare del món i em descobreixo executant accions que ho desmenteixen, però per sort me n’adono i rectifico. Em va passar l’altre dia quan vaig comminar el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 a convertir el dipòsit d’elements tèxtils, de nou, en un armari per a la roba. Ho vam fer entre els dos i, llavors, de sobte, esgarrifada, amb una goteta de suor freda lliscant-me esquena avall, vaig dir-me: “Però què coi estic fent?! Si té gairebé tretze anys!” Vaig escurar-me la gola i amb veu d’inspectora d’hisenda escanejant la comptabilitat d’una pobra autònoma vaig deixar-li molt clar, però molt, que aquella era la darrera vegada que l’ajudava. Que ja tenia edat per ser teledirigit de forma autònoma. I que s’havia acabat el bròquil.

I què va fer el MEC número 3? Doncs respondre que sí, que sí, i continuar permetent que l’ajudés. Sap que ocupa una posició de privilegi, la del petit, i no està disposat a desaprofitar-la així com així. Per això es deixa amanyagar o demana ser amanyagat amb més freqüència que els altres. O extreu de mi béns materials a base de somriures falsament càndids, només perquè són llibres manga, i sap que qualsevol element que porti al davant la paraula llibre em fa caure de quatre potes. Els manga els hi compro a raig, a canvi que vagi alternant llibres de narració. I en general és bastant cert, i sostinc la meva decisió, fins que recordo que tinc un prestigi forjat com a pitjor mare del món, i que no em puc permetre perdre’l així com així. I cedeixo. Una mica. Però cedeixo.

Una altra situació en la qual pot quedar en evidència que estic fotent gat per llebre és aquella en què algun progenitor amic, familiar o conegut, es lamenta dels seus MEC i m’adono que, certament, els meus no són tan terribles. O que fins i tot tenen un munt de virtuts molt per sobre del MEC d’aquell progenitor desesperat que estem criticant just en aquell moment. Fins que salta l’alarma i em dic que no pot ser. Que qui no té un all té una ceba. O un hort de producció extensiva sencer. I em forço a recordar els defectes dels meus MEC, ei, i els meus, que són tants, que la nostra imperfecció familiar em tranquil·litza.

Tant és així que potser me n’he anat a l’altre extrem, i així com abans, quan m’explicaven històries dels MEC aliens, que ja apuntaven maneres de futurs premis Nobel de la pau, presidents del món o investigadors de la galàxia, jo em sentia empetitida i qüestionada en recordar les dificultats d’aprenentatge de tots els meus MEC, ara és al revés. Ara penso que a casa són com són, però són prou imperfectes per ser feliços. Si els dona la gana. I espero que sigui així i que jo pugui continuar amb el meu prestigi intacte, perquè escriure aquests articles, ves, a mi em fa imperfectament feliç.