FORA DE CLASSE

Mantenir la convivència

Els instituts són un mirall de la societat i no estan aïllats dels esdeveniments importants. Molts alumnes venen a classe amb la samarreta del seu equip. Quan el Barça o el Madrid guanyen es nota, sobretot pels comentaris que sents entre passadissos o al pati. Cada any em pregunten de quin equip soc. La resposta em permet caure més simpàtic a alguns i fer la broma que els que no són del meu equip val més que es portin bé. Evidentment, cap alumne hi veu una amenaça sinó una rivalitat divertida que juga a unir i sumar, admetent i tolerant la diversitat.

També surt el debat sobre el canvi climàtic i algunes assignatures treballen directament el tema. El carrer en parla i de mica en mica els alumnes en prenen consciència. Tots semblen preocupats i la majoria amb ganes d’exigir mesures urgents. La lluita contra el masclisme i la xenofòbia també ocupa discussions de passadís i algunes classes de tutoria.

Malauradament, no tothom ho veu clar i hi ha alumnes que mostren discursos preocupants, segurament impregnats del que pensen a casa. Nosaltres intentem fer-los entendre que només a partir de la tolerància es pot construir una societat sana i que totes les persones han de ser respectades. Una altra cosa són les seves idees, que poden ser reprovables. I aquí ve la mare dels ous. En els darrers dos anys la política també ha estat un tema de conversa, en alguns casos molt intensa. Com amb el meu equip de futbol, els alumnes també em pregunten si jo soc independentista. Als docents aquesta pregunta se’ns fa incòmoda perquè mediàticament se’ns ha posat en el punt de mira amb tota la porqueria de l’adoctrinament. És difícil respondre quan saps que la majoria dels alumnes que tens arrufen el nas davant la pregunta. I si, a més, ets professor de català, tens la sensació que estàs en una mena de trampa.

No descarto que en altres centres educatius passi just el contrari, però determinats alumnes juguen clarament amb la provocació cantant himnes preconstitucionals i lloant partits d’ultradreta. Les darreres setmanes, amb les vagues d’estudiants, tot està més enrarit. Encara que em trobi amb comentaris poc amables, per la meva part intento calmar els hiperventilats i els recordo que el més important és respectar-se, dialogar i mantenir la convivència. La resta és feina dels polítics.