Maleït atac de grip
No soc gens original. Servidora, igual com mitja humanitat a Catalunya, vaig enganxar la grip. La molt pèrfida va atacar-me tres dies abans de marxar de viatge per temes professionals. Per tant, en lloc de deixar-me vèncer per la incomoditat de la febre, el malestar i altres tortures, em vaig passar tres dies patint per si podria marxar. Això sí, ho vaig fer en la bona companyia de la major i els menors d’edat a càrrec (MEC).
El primer dia tots tres estaven disposats a atendre la seva progenitora en major o menor grau. Devia tenir un aspecte històricament lamentable, perquè es van passar la tarda i el vespre entrant a la meva habitació amb cara d’espant. I no va caldre amenaçar-los ni subornar-los perquè em compressin alguns remeis i em preparessin el sopar motu proprio. Fins i tot vaig haver de comminar el MEC número 3 perquè s’allunyés del meu costat per por que acabés contagiat. Això darrer els altres dos ho tenien claríssim, perquè cada vegada que em preguntaven com em trobava, ho feien des del llindar de la porta, tot i que amb un afecte sincer.
L’endemà va ser el torn del MEC número 2. La seva prudència a l’hora de no tenir cap contacte directe amb mi no va servir per deslliurar-se del virus, i a partir d’aquell dia vam compartir sofà, termòmetre i marató de sèries. La incomoditat era la mateixa, però, ja contagiat, em vaig poder permetre amanyagar-lo, cosa que sempre m’agrada.
El meu cervell, però, es va començar a activar per forçar el sistema immunitari. L’endemà la MEC número 1 marxava de cap de setmana amb els monitors de l’esplai, i jo em quedava sola amb el MEC malalt i el MEC en la plena forma dels seus tretze anys. Fins a aquell moment havia fet desistiment absolut de les meves funcions de progenitora i sense sentiment de culpa. No podia fer altra cosa que centrar-me en intentar sobreviure a la grip. Però, de sobte, els dies gratis se m’havien acabat. Havia d’exercir com a adulta a qui li tocava fer la maleta. He de dir que el cervell és increïble, perquè dissabte em vaig poder llevar, teledirigir el petit perquè anés al súper, tenir cura del mitjà i, diumenge, tocar el dos. En condicions lamentables, però.
La setmana següent me la vaig passar arrossegant-me lluny de casa, i demanant notícies del MEC número 2... i del 3, que finalment havia caigut. Però mira, hem sobreviscut... i, ehem, l’any que ve ens vacunarem.
