Ingredients de la conversa

Avui que se’n parla tant i avui, també, que als centres d’ensenyament procurem estimular-la per afavorir el procés d’aprenentatge, potser que fem una incursió en el terreny de la conversa. Ens centrarem en el que ha de portar a dins perquè no quedi ensopida.

Una conversa exigeix compromís. No ens posem cara a cara amb els altres per explicar el que pensem sinó per escoltar el que no hem sabut pensar sols. Els entesos ja van aclarir fa anys que si ens limitem a exposar el nostre parer és possible que ens sentim satisfets individualment, però que en cap cas haurem contribuït a generar un pensament nou. Per tant, el compromís no és amb un mateix, ni tan sols amb els interlocutors, sinó amb la mateixa conversa.

Quan hi ha un compromís inicial s’arriba a crear un espai que abans no hi era, talment com un núvol que se situa entre les persones que conversen, un núvol que porta dins seu gotes d’idees, de paraules i tal vegada de sentiments, que abans, i així, no existien. No hi ha amenaça de tempesta, perquè si la pluja cau ho fa d’aquella manera benigna que tan bé va descriure Espriu en els seus poemes. Una conversa té a veure amb la capacitat de transgredir el que pensem; el que compta és apartar-se del camí que interiorment portem traçat per fer passos en una altra direcció.

Darrere dels enunciats ha d’haver-hi un “Jo crec” o un “Jo penso” o un “Jo diria” que assumeixi el que diu i que ho posi en relació amb els altres punts de vista. És així com progressen les converses, quan les persones que hi intervenen saben portar el pes del que defensen i no contradiuen per atacar l’altre sinó per posar en evidència que sempre hi ha un més enllà de la unanimitat, i que és precisament per això que conversar té interès.

Quan els ingredients que hem apuntat conflueixen es genera un nou espai que té una naturalesa inestable, i sovint fràgil; és un espai sempre en evolució. Compromís, transgressió i progressió: aquests són, creiem, els tres ingredients fonamentals de la conversa. Aprendre a conversar és aprendre a transgredir-se, perquè si no som capaços de transgredir-nos no anem enlloc, no progressem.