Hormones

Tan bon punt va entrar per la porta ja vam notar que alguna cosa havia passat. Tenia els ulls tristos i la mirada perduda. Quan vam preguntar-li com havia anat el dia, la seva reacció va confirmar les nostres sospites. En comptes de contestar es va abraçar a sa mare i va plorar desconsoladament com quan tenia quatre anys. “Què et passa, fill meu?”, li deia la meva dona, però l’únic que sortia dels seus llavis era un “No ho sé” repetit sense parar, com un mantra, entre sanglot i sanglot.

Una bona estona més tard, calmat pel caliu de la mama, va començar a expressar els motius del seu malestar. “És que avui el meu millor amic no m’ha esperat per anar plegats a l’escola. I a sobre ens han posat un examen sorpresa i no m’ha anat gaire bé i em baixarà la nota final”, ens explicava. Bé, vam pensar, no és res tan greu, coses de l’escola per les quals hem passat tots. Però no havia acabat. Aquí ho va començar a abocar tot: “I el canvi climàtic és irreversible i els governs no fan res per aturar-lo i jo tampoc perquè no reciclo com cal i ahir vaig veure dos companys de classe barallant-se i no vaig fer res per aturar-ho i això és de mala persona i jo vull ser bo. I trobo a faltar la tieta Neus i l’avi i no és just que encara no hi hagi cura per al càncer i no vull que es mori ningú més de la família perquè vosaltres m’heu de durar molts i molts anys”.

Abans de poder pair tanta informació i dir-li que tot anirà bé i que son pare és granadet però encara li queden molts anys de donar pel sac, va seguir, sense aturador deu minuts més, parlant del bigoti que li surt, de l’augment de la ultradreta a tot Europa i del jersei que havia tacat i amagava en un calaix per si de cas.

Aquella nit va dormir al nostre llit abraçat a sa mare mentre jo em passava la nit en vetlla pensant si hauríem de parlar amb la seva tutora o fins i tot si hauríem de portar-lo al psicòleg.

L’endemà, quan ens vam despertar, ell ja era baix al menjador, mirant per la finestra d’esquena a nosaltres. “Com estàs, fill meu?”, li vam preguntar, encara amoïnats. Tot d’una va girar el cap i amb un somrís ben seu ens va dir: “De conya, no sabeu com em va anar de bé poder-me desfogar ahir amb vosaltres. Ah, i no cal que patiu, que això que em passa es veu que és molt normal, soc adolescent i ara em toca tenir les hormones ben disparades”. Quins dies ens esperen...