15/10/2016

Estimada matèria biològica

2 min

Una de les coses que he après exercint de pitjor mare del món és a actuar. Quan els tres menors d’edat a càrrec (MEC) eren petits van passar per aquella fase en què fan caca i te l’ensenyen com qui ha cagat un bombó de la pastisseria Escribà. Quan em mostraven aquella matèria biològica, jo somreia forçadament i els deia coses com “Quina caca més maca!” i tot això que va bé per reforçar l’autoestima, i el lligam entre el cos i la matèria i no sé què més. Aquell afecte per la matèria biològica pròpia l’acceptava. Era una etapa del seu creixement psicològic per la qual calia passar. Calia fer comèdia i que no se’m notessin les basques. I ho feia.

CABELLS, UNGLES, SUOR

Però un cop passada aquella fase, van continuar insistint a aferrar-se a certes matèries biològiques. I aquell aferrament sempre m’ha resultat incomprensible. Per què aquell terror quan els volia tallar les ungles? He hagut de perseguir els MEC per tota la casa, perquè es resistien a deixar de ser uns Eduards Manstisores, de tan llargues que els havien crescut. M’hi he empipat, he aplicat tècniques d’empatia, els he explicat mil històries simpàtiques (“Aquesta ungla se’n vol anar a Hawaii a prendre el sol, és molt llesta, ella”), històries de terror (“Aquesta ungla no et convé, tu no saps com és en realitat”) i he tallat les ungles fent de contorsionista i en unes circumstàncies tan adverses que no entenc com tots tres encara conserven cinc dits a cada mà i a cada peu. I després hi ha el súmmum de l’absurd.

Finalment, quan accedien a deixar-se tallar les ungles, et foradaven el timpà amb un esgarip: «Nooo, la del dit petit nooo!» No revelaré noms, però encara ara hi ha qui sua quan li toca eliminar les ungles sobreres, i jo segueixo sense comprendre el perquè.

Però deu ser un motiu poderós, perquè amb els cabells passa el mateix. Jo ho he batejat com l’efecte Samsó. Perquè no és el desig d’afegir-se a la moda Cromanyó el que els du a negar-se en rodó a deixar-se tallar els cabells, a cridar desesperats “Noooo, a la perruqueria noooo!”, és una por irracional i primitiva que els fa creure que sense aquella tofa al cap perdran els seus superpoders.

I ara, amb adolescentis comunis rondant per casa, de nou es resisteixen a desprendre’s d’una altra matèria biològica: la suor. I tot i que és un fenomen que ja no em desconcerta tant, segueix sent igual d’empipador. Perquè, a sobre, la solució que utilitza algú és ruixar-se l’aixella amb desodorant pudent, i no sé què és pitjor. Tot plegat és com si es resistissin a deixar enrere la seva part més animal, segons el concepte d’animal que tenia el gran Félix Rodríguez de la Fuente. I potser el més pràctic seria acceptar-ho, comprar-me una pinça per al nas ben glamurosa i ruixar-los amb desodorant no pudent quan dormissin.

stats